(Hèctor Parra, Barcelona 1976)

Autor d’una projecció enorme i interessantíssima, Parra destaca per la solidesa teòrica del seu discurs compositiu i per la recerca contínua i original d’una nova expressivitat sonora, que recolza en els recursos derivats de l’electrònica i li confereix un nou sentit. De les seves composicions, d’escriptura esmerada i una àmplia varietat gestual, es poden citar les obres per a gran orquestra Chroma (2004), revisada el 2006 i estrenada novament sota el títol Lumières Abyssales-Chroma I per l’Orchestre National d’Île de France i el director David Porcelijn, el 23 d’abril de 2006, a París, i Karst-Chroma II (2006), estrenada en el marc del Festival de Música d’Estrasburg per l’Orchestre Philharmonique de Liège, dirigida per Pascal Rophé. La seva tercera creació simfònica, InFALL-Chroma III, comanda de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), ha estat estrenada per la mateixa formació a l’Auditori de Barcelona el 24 de febrer de 2012, en un concert dirigit per Lothar Zagrosek, durant el qual també es va poder escoltar Karst-Chroma II. El 2013 afegeix una nova creació simfònica, L'absència, obra encàrrec de l’Orquestra de Cadaqués per al seu Concurs Europeu de Direcció d’Orquestra. 

Dins el seu ampli catàleg cambrístic destaquen Antigone (2002), cicle de quatre peces instrumentals i vocals per a diferents formacions de cambra en què l’autor planteja una reflexió sobre la tragèdia clàssica de Sòfocles, i les simfonies de cambra Quasi Kristall (2005); Fibrillian. Chamber Symphony Nº 2 (2007-2008), estrenada al Festival de Tardor de Varsòvia el setembre de 2008, i Sirrt die Sekunde (2008), interpretada per primer cop el 14 de febrer de 2009 a Graz, Àustria, pel Klangforum Wien.Dins el mateix apartat se situa Equinox, que el conjunt instrumental Barcelona 216, dirigit per Ernest Martínez Izquierdo, va oferir a Saragossa i a Barcelona el novembre de 2010. També per a orquestra de cambra són Caressant l’horizon, una de les seves partitures més extenses i desenvolupades en l'àmbit formal i expressiu, estrenada el 9 de novembre de 2011 per l’Ensemble Intercontemporain, dirigit per Emilio Pomárico, a la Grande Salle de la Cité de la Musique, on no s’havia estrenat mai cap obra d’un autor català, i Moins qu’un souffle, interpretada per primera vegada el 6 d'octubre de 2012 a Graz, pel Klangforum Wien sota la direcció de Clement Power.

Fragments Stries (2004), per a quartet de saxos; els quartets de corda Leaves of Reality (2006-2007) i Fragments on Fragility (2009), ambdós estrenats per l’Arditti String Quartet a València i a Witten, respectivament; el Trio Wortschatten (2004); la sèrie per a saxo baríton Time Fields (2002, per a clarinet baix, 2004); Impromptu (2005) per a piano, i An Exploration of Light, per a violoncel i percussions –obra encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya, en el marc d’una exposició dedicada a Aleksandr Rodtxenko–, són algunes altres manifestacions d’un autor de gran exigència interpretativa, fruit, al seu torn, de l’extraordinària ambició expressiva de la seva música.

En el pla vocal ha escrit, entre altres, Papa Moe (2000), per a soprano i electrònica; Arena (2006), per a soprano i piano, i Mort d’Antigone (2007), per a mezzo i clarinet. És autor també de L’aube assaillie, per a violoncel i electrònica; Strette, per a soprano, electrònica, vídeo en temps real i dispositiu escenogràfic, basat en un poema de Paul Celan, i l’esplèndida Tentatives de Realité (2006-2007), obra associada al projecte d’investigació de l’IRCAM sobre el gest instrumental, en el qual col·labora.

El 22 de juny de 2007 debutà en l’apartat escènic amb Zangezi, teatre musical per a tres actors, soprano i electrònica, basat en un poema de Velimir Khlebnikov, estrenat al Teatro Albéniz de Madrid i programat també a la temporada 2008-2009 al Schauspielhaus de Salzburg. La seva recerca d’una nova expressivitat sonora a partir de l’ús de tècniques d’avantguarda avançades i recursos electrònics sofisticats el portà a la creació de Hypermusique Prologue, òpera projectiva per a soprano, baríton, ensemble i electrònica en temps real, que l’Ensemble Intercontemporaine va estrenar el 15 de juny de 2009 dins la programació de temporada de l’IRCAM de París, amb les veus de la soprano Charlotte Ellett i el baríton James Bobby, i la direcció de Clement Power. L’obra s’inspira en la teoria sobre l’existència d’una cinquena dimensió oculta en l’univers, formulada per la físicoteòrica de la universitat de Harvard Lisa Randall –autora del llibret–, a partir de la qual Parra es llança a explorar noves dimensions sonores i dramàtiques en el món de la lírica. Quatre mesos després, el 27 de novembre, l’obra va arribar al Foyer del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

L’any 2011, Héctor Parra va ser reconegut amb un dels guardons més prestigiosos del món de la música, el premi de Composició de la Fundació Ernst von Siemens, que recolza anualment la tasca de tres joves compositors menors de cinquanta anys, essent la primera vegada que un creador català es feia mereixedor d’aquest reconeixement. En el marc d’aquest guardó, l’Ensemble Recherche estrenà, al Cuvilliés-Theater de Munich, la seva obra Early Life, per a oboè, piano i trio de corda, una reflexió al voltant de la unió entre l’home i l’univers. Alguns guardons més que avalen la seva encara curta però notable trajectòria són l’Earplay Donald Aird Memorial International Composition Prize de San Francisco (EUA) i el premi Impuls-Klangforum de Graz, ambdós del 2007; el premi Tremplin de l’Ensemble Intercontemporain (2005) i el premi de composició musical de l’INAEM (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música) - Colegio de España de París (2002). 

Entre els seus projectes més recents figura un quadern pianístic inspirat en l’obra de diferents artistes contemporanis que desenvolupa en el marc del Festival Nits d’Estiu de Girona i del qual ja han tingut lloc els dos primers lliuraments: Cos de matèria, un homenatge al pintor català Antoni Tàpies estrenat el 21 de juliol de 2012 pel pianista José Menor i Carícies cap al blanc, inspirat en una sèrie de sis quadres abstractes de Gerhard Richter –CAGE–, estrenat per Alex Alguacil el 3 de juliol de 2013. El novembre del mateix any va ser compositor resident del Festival de Música Contemporània d'Huddersfield (Anglaterra), que li dedicà cinc concerts a càrrec de formacions com l'Arditti String Quartet o el conjunt Barcelona 216. En aquest marc, tingué lloc l'estrena absolut de Frec, per a piano i electrònica, una obra creada en estreta complicitat amb el seu intèrpret, el pianista i improvisador Agustí Fernández, i en la qual l'autor converteix la gestualitat de l'executant en la seva principal font d'inspiració per a crear "un nou concepte de piano que traspassa les fronteres de la tradició europea i de les músiques improvitzades".

El 4 de març de 2014 va estrenar, al Théâtre des Bouffes du Nord de París, el seu tercer treball escènic, Te craindre en ton absence, un monodrama musical amb llibret de l’escriptora i premi Goncourt Marie NDiaye. Concebuda per a actriu, conjunt de 12 instruments y electrònica, l’obra pujà a escena de la mà d’Astrid Bas, l’Ensemble Intercontemporaine, direcció musical de Julien Leroy i posada en escena de Georges Lavaudant. Pel mes de maig està prevista la presentació d'un segon treball en col·laboració amb NDiaye, l'òpera de cambra Das geopferte Leben (2013), una coproducció de la Bienal de Munich, l'Ensemble Recherche, l'Orquestra Barroca de Friburgo i el Theater Freiburg. Dos mesos després, el 20 de maig, i un altre cop amb la col•laboració de Marie NDiaye, torna a presentar una nova creació escénica, l’òpera barroca Das geopferte Leben (La vida sacrificada). L’obra, que proposa una renovada versió del mite d’Orfeu i Eurídice, va cloure la Biennal de Munic 2014 i torna a veure’s, pocs dies després, a Munic i Freiburg. La interpretació anà a càrrec de la companyia dels solistes de l’Òpera de Freiburg, la Freiburger Barockorchester i l'ensemble Recherche i va comptar amb una posada en escena de Vera Nemirova.