Cinc dels protagonistes de “25% Catalonia at Venice” visiten la mostra catalana de la Biennal d'Art de Venècia

Patrizio Rigobon

El magnífic sol venecià, sempre una mica més tímid allà on la Mediterrània s’anomena Adriàtic, i l’ambient festiu dels grans vaixells dels creuers que van entrant a la ciutat i passant molt a prop del pavelló i descarregant milers de turistes a la llunyana terminal, no van apartar els protagonistes d’una visió realista. “Aquesta exposició era necessària precisament ara, quan calia una crítica sobre  les conseqüències de la situació econòmica. Pot ser que el pavelló català sigui l’únic que ho hagi plantejat tan clarament”, diu Noèlia Asensi. “Penso que surt una imatge de l’atur a Catalunya veritable: és un problema que afecta a tot tipus de persones i cada persona té tot un món al voltant, de participació social, d’incidència: tots aportem el que tenim a la societat” afegeix Joan Andreu Parra.

En aquest sentit, els objectes personals escollits (que van d’una màquina d’afaitar a un coixí tot passant per una estàtua de jardí de Blancaneus, entre d’altres) són a la vegada dipòsit de memòria i esperança pel futur, amb una dimensió estètica passada pel sedàs crític dels avaluadors d’un museu d’art contemporanei. “El resultat de com ha quedat tot em sorprèn agradablement”, conclou Pedro González.

L’art, en aquest sentit, serveix també perquè la societat s’adoni dels problemes de l’atur, de l’allotjament, de les hipoteques. “Hi ha gent – diu Gessamí Sánchez – que una vegada li han resolt els seus assumptes es desvincula totalment de la problemàtica de l’atur i es va acostumant a aquesta situació”. I la política s’ha allunyat de la gent. Alejandro Roldán es pregunta: “Per què  s’han divorciat els polítics dels ciutadans? Per què no van saber connectar amb la realitat i no van saber apropar-se a la gent? Ja no hi ha política ideològica, sinó globalització del poder econòmic. Nosaltres podem demostrar que aquesta mostra visual no és tan sols un projecte d’art”. L’art que posa al centre la persona, com potser hauria de fer l’economia, és una de les idees compartides. En aquest sentit Joan Andreu Parra emfasitza un concepte que, arran de la seva baixa incentivada i voluntària de la feina, va voler treballar: “El que volia fer era posar les meves capacitats al servei de l’economia social”. 

I Venècia, la ciutat que acull les exposicions de la Biennale? “La decadència – observa Noèlia Asensi – és part de l’essència de la ciutat. És una decadència en realitat feta expressament”. A Venècia “pots escapar-te de la gent per qualsevol carreró”, opina Gessamí Sánchez. Per això, potser, la ciutat és una metàfora immillorable d’una contemporaneïtat carregada d’història, d’històries que trobem a qualsevol racó i que ens escapen. Al pavelló “25% Catalunya a Venècia. Catalonia at Venice ” Jordi Balló, Francesc Torres i Mercedes Álvarez han sabut fixar imatges, paraules i sons originals en 8 històries personals representatives d’una realitat que sovint se’ns escapa o en volem fugir, tot apartant la mirada. Però, encara que l’apartem, cadascú de nosaltres formem part d’aquestes mateixes imatges, ens hi trobem dins i, per tant, ja no ens “representen” sinó que “són”.

x02z13