Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Aproximació a la música catalana

Les músiques produïdes (compostes i interpretades) a Catalunya i a la resta de territoris de parla catalana són indissociables de la realitat històrica esdevinguda al llarg dels segles. Una primera aproximació ràpida a l’escena musical global dels darrers anys permet constatar la seva enorme diversitat. Hi trobem des de noms consagrats del món de l’òpera (les sopranos Victoria de los Ángeles i Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons), passant pel fenomen del violagambista, musicòleg i director Jordi Savall (Premi Léonie Sonning 2011), fins a una rica i variada escena del pop-rock català actual que ha aconseguit presència en mercats allunyats del territori lingüístic català (Love of Lesbian, Delafé y las Flores Azules) o que ha assolit constituir-se com un fenomen propi (Antònia Font, Manel, Els Amics de les Arts).

Les contribucions de compositors com Robert Gerhard (1896-1970), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956) , Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de la riquesa de l’anomenada música contemporània a les primeres dècades del segle XXI que, tanmateix, és coetània a d’altres interessants mostres de tall més experimental (Carles Santos i Agustí Fernández) o a la destinada per al món del cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Antònia Font
Antònia Font

Aquest multivers musical sorgeix, en primer lloc, com a conseqüència d’una història, però també d’una ubicació geopolítica que li ha facilitat un contacte fluïd amb Europa, a través sobretot de França, amb les músiques provinents de la conca del Mediterrani i amb les de la resta de la península Ibèrica. Aquest doble condicionament històric i geogràfic és el que permet comprendre la gran varietat i diversitat de la música catalana, més enllà d’estils, cultures i, fins i tot, llengua d’expressió. A la idiosincràsia i particularitats de la música catalana culta i popular, fruit de les influències exposades (amb contribucions tan importants com la formació de la cobla, amb un repertori propi i una sonoritat arquetípica), hem de sumar-hi les manifestacions concretes del pop i del rock (pop-rock català), amb uns antecedents estètics més vinculats a models anglosaxons.

Sota la mateixa denominació de “música catalana” cal englobar, en primer lloc, el ric patrimoni desenvolupat al llarg dels anysper compositors de qui coneixem el nom i que van adreçar les seves obres al públic del mateix país (Mateu Fletxa el Vell, Joan Pau Pujol, Joan Cererols, Francesc Valls, pare Antoni Soler, Carles Baguer, Ramon Carnicer, Felip Pedrell, Isaac Albéniz, Enric Granados, Baltasar Samper...); en segon lloc, la música anònima de manuscrits catalans (com per exemple el Llibre vermell de Montserrat, s. XIV); en tercer lloc, l’obra de compositors catalans que van exercir fora del seu territori oriünd (Antoni Literes, Domènec Terradellas, Ferran Sor) i, per acabar, les composicions de músics estrangers (Joan Brudieu, Antonio Caldara) que, per diferents circumstàncies, van desenvolupar o interrelacionar la seva obra en els territoris lingüístics catalans.

D’altra banda, en el multivers musical català cal fer referència, per la seva repercussió, a la figura de Josep Anselm Clavé, pioner en la introducció del moviment coral a la península Ibèrica. La seva tasca va portar a la creació de nombroses societats corals, entre les quals cal destacar l’Orfeó Català (1891), que té com a seu el Palau de la Música Catalana, un dels edicis emblemàtics del moviment modernista i única sala de concerts del món declarada Patrimoni de la Humanitat. Aquest moviment no hauria estat el que fou sense la recepció del fenomen Richard Wagner i, així, el Gran Teatre del Liceu va ser el primer teatre, després del Festspielhaus de Bayreuth, autoritzat a representar l’òpera Parsifal, un fet que demostra la filiació wagneriana de la ciutat de Barcelona

Els Pets
Els Pets

Encara que no sempre els intèrprets i formacions del món de la música clàssica han prioritzat la interpretació de repertori propi, no és menys cert que han aportat uns actius genys menyspreables a l’engrandiment del sector. El Quartet Casals, el pianista Josep Colom o els solistes vocals Núria Rial i Xavier Sabata són alguns dels noms que ha sabut traspassar les fronteres dels territoris de llengua catalana per situar-se clarament en l’escena internacional.

La resta de cultures musicals han conviscut amb el desenvolupament de l’anomenada música clàssica sense complexos i han sabut construir també escenes pròpies com el jazz (amb incorporacions de la generació més jove com ara el saxofonista Llibert Fortuny, el trompetista Raynald Colom i el pianista Albert Sanz, que s’afegeixen a figures ja consagrades d’una generació anterior, com el baixista Carles Benavent o els pianistes Lluís Vidal i Manel Camp), el flamenc (amb les veus de Duquende, Ginesa Ortega, Concha Buika, Mayte Martín i Miguel Poveda junt amb el guitarrista Chicuelo o el nou flamenc de Las Migas) i la rumba catalana, un gènere musical autòcton, en què conviuen els vells mestres com Peret amb les noves formulacions de caire més mestís com La Troba Kung-Fú, Jaleo Real o La Pegatina).

Manel Camp Quartet
Manel Camp Quartet

Als anys seixanta, es va iniciar un moviment de cançó d’autor, la Nova Cançó, al voltant del grup Els Setze Jutges, que utilitzava la cançó protesta i la llengua catalana, a pesar de la prohibició de la dictadura franquista. És en aquest entorn que sorgeixen figures que encara avui perviuen en l’escena com ara Raimon, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat, a més del ja retirat Lluís Llach. La tradició de cantautors segueix vigent en diferents òptiques i voluntats expressives. Si Feliu Ventura ha optat per la continuïtat i pervivència de la cançó protesta, altres han optat per una interrelació amb l’escena del pop-rock i el folk (Xavier Baró, Anna Roig, Miquel Gil) o directament s’ha constituït, per diferents raons, en icones de l’escena musical (Quimi Portet, Gerard Quintana). Per la seva vinculació amb la tradició del surrealisme i la seva forta personalitat, Jaume Sisa i Albert Pla són figures singulars.

La resta de la música contemporània popular mostra indubtablement la riquesa i complexitat del present musical, sia en la formulació hereva del rock català dels anys vuitanta (Els Pets, Lax’n’busto), en l’escena indie (Mishima, Refree, Standstill), en propostes singulars i úniques amb l’ús d’instruments de joguina o nous instruments (Pascal Comelade, Cabosanroque), en aproximacions al món del hip-hop i l’electrònica (Delafé y las Flores Azules i Guillamino) o en l’experimentació desacomplexada (Víctor Nubla, Les Anciens).

Joan Manuel Serrat
Joan Manuel Serrat

Les músiques produïdes als territoris de parla catalana són indissociables de la realitat històrica esdevinguda al llarg dels segles. Una aproximació ràpida a l'escena musical global dels darrers anys permet constatar la seva enorme diversitat.

Jaume Aragall
Jaume Aragall
Peret
Peret
Maria del Mar Bonet
Maria del Mar Bonet
Joan Pons
Joan Pons
Llibert Fortuny Electric Quintet
Llibert Fortuny Electric Quintet

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Panoràmica de la música antiga

El panorama de la música antiga a Catalunya, en l’actualitat, evidencia una potència i una singularitat força destacades. En aquest àmbit, el violagambista i musicòleg Jordi Savall —Premi Léonie Sonning 2011, director dels projectes Hespèrion XXI i La Capella Reial de Catalunya— és una figura de primera divisió de la música antiga europea, a l’altura de noms mítics com Nikolaus Harnoncourt, Gustav Leonhardt, Frans Brüggen, William Christie o J.E. Gardiner. El fenomen Savall remet a una sorprenent tradició d’interpretació amb criteris històrics iniciada al nostre país el 1935 amb la fundació per part de J. Lamaña d’Ars Musicae de Barcelona, posteriorment dirigit per Enric Gispert i Romà Escalas. Aquest nucli historicista va erigir-se com a impulsor o motivador d’altres projectes que es van succeir des del final dels anys setanta fins als noranta, com ara els conjunts Diatessaron, Barcelona Consort i/o Turba Musici. A més, va esperonar alguns músics a immergir-se en la música antiga. Entre aquests, podem citar els cantants Lambert Climent, Josep Benet i Josep Cabré (aquests dos últims, fundadors del conjunt vocal La Colombina) o els instrumentistes Sergi Casademunt, Pere Ros, Santi Aubert, Albert Romaní, Mireia Hernàndez, Clara Hernàndez i Jordi Reguant. La presència dins del panorama musical català d’aquests intèrprets, junt amb la fundació el 1977 del Festival de Música Antiga de Barcelona, va contribuir a l’assentament ple de la música històrica a Catalunya.

Josep Carner  i Carles Riba (Colecció Riba)
Jordi Savall

Es pot dir, però, que no va ser fins a la fundació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (2001) i la creació del Departament de Música Antiga (dirigit per Josep Borràs i Emilio Moreno) que va activar-se fermament la possibilitat d’engegar a un seguit de projectes que, a part del fenomen Savall, s’erigeixen com alguns dels més reeixits de l’actual panorama musical europeu.

El conjunt Tasto Solo, guanyador de l’IYAP-Early Music Competition 2006, ha aconseguit alçar-se com una de les referències europees dels repertoris per a instruments de tecla dels segles XIX i XV. Dirigit per l’organista Guillermo Pérez, aquesta formació s’ha interessat per les músiques de l’alemany Conrad Paumann (c. 1410-1473), però també per les músiques de les corts catalanoaragoneses dels reis Joan I (1350-1396) i Martí I l’Humà (1356-1410), entre d’altres, i s’ha convertit, de mica en mica, en un dels conjunts habituals en les programacions dels principals concerts i festivals de música antiga europea.

Fundat el 2005 pel cornetista Lluís Coll, La Caravaggia ha aconseguit trobar un espai dins dels conjunts especialitzats en les músiques dels segles XVI i XVII. Construït en base a un conjunt de cornetes, baixons i baixonets, sacabutxos i xirimies amb el repertori corresponent, el 2006 va guanyar el prestigiós Concours International de Cuivres Anciens de Toulouse. Entre els seus programes cal destacar In mani dei catalani, un repàs musical a la connexió existent entre la Corona d’Aragó i la península Itàlica durant el segle XVI. Amb aquest programa el conjunt va obtenir el concurs belga IYAP-Historical Wind Instruments del prestigiós Festival Laus Poliphoniae (2007) celebrat a la ciutat d’Anvers.

El 2005 alguns dels primers llicenciats en interpretació de la música antiga de l’ESMUC es van unir amb altres especialstes formats en centres d’Utrecht, Basilea i Brussel·les per crear Vespres d’Arnadí, que codirigeixen el clavicembalista Daniel Espasa i l’oboista Pere Saragossa. Entre les seves produccions cal destacar l’entregistrament discogràfic de les Pièces de Simphonie de Charles Desmazures, que, segons els musicòlegs, podien haver sonat a les ciutats de Barcelona, Figueres i Girona durant la guerra de Successió (1701-1714). Precisament la guerra de Successió i la caiguda de la ciutat de València el 1707 van ser el motiu conductor d’una de les produccions més reeixides de Vespres d’Arnadí: La festa de l’arxiduc.

Aquesta proliferació de projectes instrumentals relacionats amb l’ESMUC, però, no ha impedit el constant sorgiment d’altres conjunts que ben poca cosa tenen a veure amb aquest centre d’ensenyament. Entre aquests, cal destacar, per la seva presència a festivals internacionals Le Tendre Amour, Xacona i la Reial Companyia Òpera de Cambra que dirigeix Juan Bautista Otero amb la recuperació de diferents òperes del català Domènec Terradellas (1713-1751).

Lidera l’apartat de les orquestres amb criteris històrics el projecte orquestral de Jordi Savall Le Concert des Nations. Altres projectes que val la pena esmentar són les formacions Orquestra Barroca Catalana i Acadèmia 1750.

Els conjunts vocals historicistes són representats per formacions de cambra com Música Reservata de Barcelona i conjunts més nombrosos, com Ex Audi Nos, Cor La Xantria, Cor Francesc Valls o l’Studio Aureum, que dirigeix Carles Ponseti.

Menció especial mereixen alguns solistes vocals que han centrat essencialment la seva actuació en el món de la música antiga. Per la seva potència i dimensió internacional cal esmentar la soprano Núria Rial, els contratenors Jordi Domènech i Xavier Sabata i el guitarrista Xavier Díaz-Latorre, impulsor del projecte Laberintos Ingeniosos.

Domènec Terradellas
Domènec Terradellas

La fundació de l'Escola Superior de Música de Catalunya i la creació del Departament de Música Antiga ha engendrat un seguit de projectes que s'erigeixen com alguns dels més reeixits de l'actual panorama musical europeu

Ofèlia Sala
Ofèlia Sala
Jordi Reguant
Jordi Reguant

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Exponents de la música classica a Catalunya

La música clàssica als territoris de parla catalana viu un moment de gran empenta i creativitat que cal atribuir, per una banda, a una important tradició històrica, així com també a l’actual força en els àmbits formatius i acadèmics, amb l’existència de fins a tres centres superiors de música (ESMUC, Conservatori Superior del Liceu i Taller de Músics). Històricament, el món de la interpretació musical catalana presenta figures tan il·lustres com les dels pianistes Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Granados (1867-1916), Ricard Viñes (1885-1943), Alicia de Larrocha (1923-2009), el violoncel·lista Pau Casals (1876-1973) o veus com les del tenor Francesc Viñas (1863-1933) i la soprano Victoria de los Ángeles (1923-2005), entre molts d’altres.

Lluís Claret
Lluís Claret

Aquesta singularitat en la tradició és el que permet situar el moment actual de la interpretació musical dins unes coordenades d’absoluta normalitat cultural, si bé cal dir que el camí no ha estat en absolut fàcil. El triomf de la dictadura feixista, el 1939, va portar a un isolament de què no es va escapar el món de la interpretació musical. Antics projectes orquestrals com el de l’Orquestra Pau Casals (1920-1937) van desaparéixer, amb l’exili del mateix Casals, i el país es va veure engolit per un tenebrós panorama que només va anar aclarint-se després de la fundació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1944) i amb el sorgiment progressiu de diferents intèrprets.

Malgrat l’existència de l’actual panorama ric i interessant, no és menys veritat que aquest es construeix amb una alta presència d’individualitats (solistes instrumentals i vocals) i amb poques iniciatives cambrístiques en comparació amb altres països europeus. D’entre els actuals conjunts de cambra, per la seva projecció i presència en les més importants sales i festivals europeus, en sobresurt el Quartet Casals, fundat el 1997 i convertit en un dels grans quartets internacionals. El seu mestratge a l’ESMUC ha possibilitat l’existència d’altres iniciatives com el prometedor Qvixote Quartet i, més recentment, el Quartet Gerhard. No menys reeixit resulta el projecte cambrístic per a instruments de vent Moonwinds, que impulsa el clarinetista Joan Enric Lluna, que l’ha convertit en una de les formacions europees de referència en programes dels grans compositors canònics del segle XVIII fins a l’actualitat.
Altres propostes de cambra que tenen el seu espai en l’actual panorama musical català són les formacions per a violí, violoncel i piano del Trio Ludwig, el Trio Kandinsky i el Trio LOM.

Aquesta no excessiva proliferació de conjunts cambrístics, però, és inversament proporcional a una rica presència de solistes instrumentals. En el món del piano hem de referir-nos necessàriament a diferents generacions. Entre els sèniors hem de situar els noms de Miquel Farré (1936), Albert Giménez-Atenelle (1937), Antoni Besses (1945), Eulàlia Solé (1946) i, especialment, per la seva projecció internacional, Josep Colom (1947). En una generació intermèdia cal situar Albert Guinovart (1962), que ha desenvolupat la seva carrera d’instrumentista en paral·lel a la de compositor. Entre els més joves, trobem un variat i ric panorama amb noms com Alba Ventura, José Menor, Daniel Ligorio, Enrique Bagaría o el luxemburguès afincat a Barcelona Francesco Tristano Schlimé, artista del segell Deutsche Grammophon.

El violinista Gerard Claret (1951), el violoncel·lista Lluís Claret (1951) i el guitarrista Manuel Cañizares (1966) constitueixen un exemple d’intèrprets que han desplegat altres facetes de la seva personalitat artística. Els esmentats germans Claret van fundar junt amb el pianista Albert Giménez el Trio de Barcelona (1981-1993), mentre que Cañizares —més enllà de la seva extraordinària faceta com a solista, amb actuacions junt a la Berliner Philarmoniker sota la batuta de Simon Rattle— desenvolupa bàsicament el seu projecte artístic com a guitarrista flamenc. Altres noms amb projecció en el món de la guitarra són Àlex Garrobé, Manuel González, Carles Trepat i Jaume Torrent.

En els darrers anys la presència de músics catalans en formacions instrumentals europees ha esdevingut un fet habitual. Cal destacar noms com els dels instrumentistes de corda Anna Aldomà, Laia Puig i Pau Codina, els clarinetistes Laura Ruiz i Òscar Argüelles, els oboistes Pepo Domènech i M. Alba Carmona i el fagotista Carles Cristóbal.

Aquesta internacionalització és signe inequívoc de la descompensació, dins de la baula de la indústria musical, entre els àmbits de la producció i els del propi mercat que l’ha d’absorbir. En un món globalitzat, però, el cert és que les fronteres s’han esvaït cada vegada més en el si dels projectes orquestrals.

Quartet Casals
Quartet Casals

El món orquestral català, a grans trets, està integrat per sis projectes d’envergadura: l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), l’Orquestra Simfònica de Balears Ciutat de Palma i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. No obstant això, últimament ha aparegut un important nombre d’altres orquestres que han ajudat a contribuir a un enriquiment del panorama orquestral. Aquest és el cas de formacions com l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, l’Orquestra Simfònica Camerata XXI, l’Orquestra de Cadaqués, l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 i l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra.

En l’àmbit coral, és de justícia històrica reivindicar la tasca deJosep Anselm Clavé (1824-1874), que va permetre la creació de societats corals que van acabar integrant un teixit d’agrupacions corals de diferents nivells i qualitats. Entre les formacions corals que cal destacar en l’actualitat hi ha les formacions professionals del Cor del Gran Teatre del Liceu, Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Lieder Càmera, Cor Madrigal i Orfeó Català són algunes de les altres formacions que cal citar, sense oblidar —per la seva singlaritat en el gènere de cors de veus blanques— l’Escolania de Montserrat (amb una tradició que es remunta fins a l’edat mitjana) i el Cor Vivaldi.

L’àmbit dels solistes vocals, en canvi, presenta dos col·lectius ben diferenciats. Si per un costat tenim els grans noms de la lírica, que pertanyen a una generació sènior (la soprano Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons), més recentment, en canvi, ha aparegut una ambiciosa generació de solistes que és fàcil de trobar en multitud de projectes nacionals, estatals i internacionals. Entre aquests cal citar les sopranos Elena Copons, María Hinojosa, Marta Matheu, les mezzosopranos Gemma Coma-Alabert, Marta Infante, Anna Alàs i Marisa Martins, els tenors Josep Bros i David Alegret, i els barítons Lluís Sintes, Joan Martín-Royo i Enric Martínez-Castignani.

Salvador Mas
Salvador Mas

En els darrers anys la presència de músics catalans en formacions instrumentals europees ha esdevingut habitual.

Quartet Albada
Quartet Albada
Palau de la música
Palau de la Música Catalana
Trio Kandinsky
Trio Kandinsky

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Pop Rock i Cançó d'autor

Manel
Manel

Mai no hi ha hagut a Catalunya una escena musical tan rica i variada com l’actual. Un espai en què se sumen generacions que, des dels anys setanta, han fet evolucionar la música popular de casa nostra. Finalment, amb el nou segle, han guanyat la qualitat i la diversitat.

S’han anat incorporant en els últims temps músics millor preparats, que han fet del pop un territori cada vegada més ampli de mides i de mirades, com a resposta d’una generació que ja no només compon des del garatge sinó des de l’interior de si mateixa, des de les habitacions urbanes, rurals... El paisatge s’ha obert definitivament.

Escoles privades de música com ara L’Aula de Música Moderna i Jazz (que avui forma part del Conservatori Superior del Gran Teatre del Liceu) o el Taller de Músics de Barcelona van ser pioneres al final dels anys setanta en la transformació de la pedagogia de la música popular, que, després de tres llargues dècades, han vist créixer la formació musical des del punt de vista públic. Així l’ESMUC (L’Escola Superior de Música de Catalunya) s’ha convertit en un focus d’ensenyament musical que està alimentant l’escena contemporània d’un talent indiscutible que fa créixer, dia a dia, aquesta escena actual de què Catalunya pot presumir.

Mishima
Mishima

La llavor de la màgia literària i la música profundament mediterrània dels mallorquins Antònia Font ha germinant en grups que, treballant a partir del folk, construeixen imaginaris propis, arrelats, seductors, que han aconseguit un gran èxit (fins I tot de vendes discogràfiques) com és el cas de Manel i Els Amics de les Arts, dos grups molt diferents entre si que han construït un discurs actual sense oblidar els referents de la música catalana dels anys setanta.

Anna Roig i l’ombre de ton chien s’apropa a la tradició del cabaret i la chanson francesa contemporània. Raül Fernàndez, Refree, és un músic, compositor i productor capaç de moure’s amb desimboltura per diferents terrenys deixant-hi la seva empremta personal. Noves veus femenines com ara Maria Rodés, Ester Condal, Maria Coma, Clara Andrés, Maika Makowski, Julianne Heinemann i Andrea de Siena obren el ventall d’expressivitat, que passa pel pop melòdic, els arranjaments jazzístics, les sonoritats més populars, el respecte pel passat pensant en el futur, posant especial cura en els textos i les històries que expliquen.

Tota una nova generació de cantants que han crescut en el pop rock obre nous camins al nostre panorama: Joan Colomo, Nacho Umbert, La Iaia, Anímic, Pau Vallvé, Nico Roig, Isaac Ulam, El Petit de Cal Eril, Carlos Carolina, Erm, Joe Crepúsculo, Le Petit Ramon, Mazoni, Sanjosex, Miqui Puig, Oliva Trencada, Òscar Briz, Quart Primera, The New Raemon. Aporten diferents punts de vista amb cal·ligrafies molt variades, des del folk més intimista fins al relat urbà, des del surrealisme mediterrani fins al realisme panoràmic, des de l’experimentació sonora fins al pop més cosmopolita.

Raimon
Raimon

Aquestes característiques es poden aplicar també als grups que a Catalunya caminen pel pop rock més eclèctic. Standstill, Love of Lesbian, Sidonie, Very Pomelo, Inspira, Surfing Sirles, Nueva Vulcano, Mates Mates, OSO, Betunizer, Astrud, Manos de Topo, Delafé y las Flores Azules, Élena, Egon Soda, Fred i Son, Senior i el Cor Brutal, Litoral, Linn Yuki, Songstore, Unfinished Sympathy, Ix!, Fundación Tony Manero, The Pepper Pots, Gentle Music Men,La Brigada, Raydibaum, Tokyo Sex Destruction... abracen tots els registres del cosmopolitisme sonor, sumant la tradició del rock amb una posada al dia plena de referents propis, d’arguments construïts en l’espai més proper i vital. En conjunt, l’escena musical catalana desborda vitalisme i energia i resulta molt difícil d’encotillar en categories estandarditzades.

La cançó d’autor catalana, hereva de dues tradicions —la francesa de la chanson (La Nova Cançó, 1958-1970) i la nord-americana del folk (Grup de Folk, 1967-1969)— ha evolucionat en els últims anys cap a propostes més joves i lliures de prejudicis.

Albert Pla
Albert Pla

La gran tradició de cantautors segueix en actiu, creixent sense envellir gràcies a les aportacions de les grans icones d’aquest gènere: Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet mantenen un pols creatiu constant. Lluís Llach, retirat dels escenaris, és encara un referent pels més joves amb una discografia d’un nivell qualitatiu abassegador. Companys de generació com ara Quico Pi de la Serra, o membres de la generació següent (Marina Rossell, Joan Isaac, Toti Soler, Enric Hernàez...) s’han vist molt ben acompanyats per aquells que han seguit una tradició transformant-la constantment: la iconoclàstia d’Albert Pla ha trobat un territori propi incomparable. Mentrestant, els que van créixer alimentats pel rock (Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Remigi Palmero, Julio Bustamante) han vist que joves com Roger Mas han seguit avançant pels camins del folk, de la tradició i del cosmopolitisme pop. Al seu costat, Víctor Obiols o Alex Torio s’han apropat a l‘storyteller anglosaxó, mentre que Alfonso Vilallonga s’acosta al musical teatral clàssic posant-lo al dia, i Gerard Quintana ha seguit l’estela del rock electroacústic més clàssic. Per la seva banda, l’inimitable Quimi Portet (exmembre del duo espanyol El Último de la Fila) ha creat escola tant pel que fa a la seva personal manera d‘interpretar com al seu inconfusible estil de producció. Adrià Puntí ha deixat autèntiques peces d’orfebreria musical en una carrera breu però intensa. Marc Parrot s’ha destapat com a músic productor, capaç d’extreure el millor dels joves talents... En fi, el nou segle ha vist com el terme cantautor es considerava ja obsolet i se n’encuyava un de nou per definir millor tots aquests músics: bandautors.

Dorian
Dorian

Tota aquesta escena (tant si parlem de pop-rock com de cançó d’autor) ha vist en els últims anys com es consolidaven nous circuits de música en directe, gràcies a la col·laboració de l’administració pública amb la iniciativa privada (ASSAC). Malgrat que encara queda molt camí a recórrer, no es pot oblidar que aquesta cooperació ha ajudat a construir unes infraestructures que, dia a dia, van ampliant l’escena musical catalana.

D’altra banda, al llarg dels anys s’ha consolidat a Catalunya la indústria de programació de concerts d’àmbit internacional, des de multinacionals com Live Nation —que ha absorbit la pionera Gay & Co.— fins a empreses catalanes consolidades, com Doctor Music, Project, Producciones Animadas, Posto Nove, Montuno… Això ha situat Catalunya en el mapa de les grans gires internacionals i ha afavorit també el creixement de grups catalans en donar-los certa visibilitat sobre grans escenaris.

Maika Makovski
Maika Makovski

Mai no hi ha hagut a Catalunya una escena musical tan rica i variada com l'actual. Mai no hi ha hagut a Catalunya una escena musical tan rica i variada com l'actual. Un espai en què se sumen generacions que, des dels anys setanta, han fet evolucionar la música popular de casa nostra. Finalment, amb el nou segle, han guanyat la qualitat i la diversitat.

Els Amics de les Arts
Els Amics de les Arts

La cançó d'autor catalana, hereva de dues tradicions: la francesa de la chanson (La Nova Cançó, 1958-1970) i la nord-americana del folk (Grup de Folk, 1967-1969) ha evolucionat en els últims anys vers a propostes més joves i lliures de prejudicis.

Jaume Sisa
Jaume Sisa
Love of Lesbian
Love of Lesbian
Marc Parrot
Marc Parrot
Standstill
Standstill

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Folk i músiques d'arrel

La música popular i tradicional catalana ha estat durant dècades amagada a causa de dictadures militars o repressions burgeses que no han deixat mai fluir amb naturalitat l’expressió espontània d’aquest art, popular, rural o urbà en el decurs del temps. Això ha actuat com a sobrepès per a la cultura musical catalana, que, des de mitjan segle XIX, va fer de la sardana renovada l’estendard de la identitat musical pròpia. El debat entre identitat i cosmopolitisme ha estat i és encara el rovell de l’ou d’aquesta part essencial del nostre caràcter.

Silvia Pérez Cruz
Silvia Pérez Cruz

A partir de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia i de les primeres eleccions autonòmiques del 1981 el món de la música popular i tradicional va experimentar una revifada: recuperació d’instruments tradicionals, rescat del repertori recorrent el territori, una nova pedagogia musical, difusió renovada de la música tradicional, recuperació d’esdeveniments i tradicions populars amb les seves músiques pròpies, balls i danses...
Abans, però, el Grup de Folk (1967-1969) havia plantat una llavor que amb el temps germin

ria en diverses generacions de músics que van fer evolucionar el folk català al llarg dels anys setanta: Jaume Arnella, Xesco Boix, Jordi Roura, Ara Va de Bo, Pau Riba, Jaume Sisa, Toti Soler, Companyia Elèctrica Dharma, Blay Tritono, Orquestra Mirasol, Al Tall, Uc, Maria del Mar Bonet... van engegar corrents diversos i creatius de la reinterpretació de l’herència popular. Després, un moviment d’orquestres de ball i de músics populars van posar al dia les cançons i les sonoritats de la terra a partir de danses i festes populars, fins que al finals dels anys vuitanta el Centre Artesà Tradicionàrius del barri de Gràcia de Barcelona va aglutinar tots aquests esforços i va tirar endavant amb un treball de recerca i difusió de les músiques populars i tradicionals dels Països Catalans.

Mayte Martin
Mayte Martin

L’Orquestrina Galana, La Murga, Tercet Treset, Marcel Casellas, Primera Nota, La Portàtil FM van posar els fonaments pel que es desenvoluparia al llarg dels anys noranta amb la creació del Festival Tradicionàrius que, avui en dia, 25 anys després, és un referent indispensable per tot el gran talent que ha sorgit a la seva ombra: Miquel Gil, Rosa Zaragoza, Urbàlia Rurana, Marc Egea, Biel Majoral, Al-Mayurqa, Música Nostra, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pomada, Carles Belda, La Carrau, Mesclat, Pep Gimeno Botifarra, Josep Aparicio Apa...

En general, s’ha obert un panorama que dia a dia s’enriqueix amb noves aportacions arribades des de territoris pròxims: Coetus, Tactequeté, Carles Dènia, Eduard Iniesta, Xavier Baró, Kaulakau, Cobla Sant Jordi, Pedro Burruezo & Camerata Bohemia, Javier Mas, Turnez & Sesé, Pascal Comelade o el mateix Roger Mas, eixamplen aquest ric univers sonor on la música popular i tradicional és viva.

Les escoles de música s’han incorporat també a la música popular i tradicional, i l’Escola de Música Popular i Tradicional i l’ESMUC són ja dos pilars bàsics per a la formació dels nous intèrprets d’aquest estil.

Sol i Serena
Sol i Serena

Pel que fa a les músiques d’arrel, a Catalunya ha evolucionat històricament una escena flamenca molt interessant que, en moments determinats, li ha aportat cosmopolitisme i obertura: no es pot oblidar, per exemple, la importància que va tenir la barcelonina Carmen Amaya per al ball flamenc. Els decenni dels noranta va donar un ventall de figures catalanes clau per a l’evolució del flamenc contemporani: les veus de Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín, Montse Cortés i Ginesa Ortega; les guitarres de Juan Manuel Cañizares, Chicuelo, Juan Ramón Caro, Pedro Javier González i una escola de ball flamenc que, rere la petja de la gran Carmen Amaya, ha seguit sempre donant bons resultats a Catalunya (la Chana, la Tani o els joves Nacho Blanco, David Romero i Olga Llorente).

Kaulaukau

Kaulaukau

El Taller de Músics, per la seva part, ha organitzat festivals i cicles flamencs d’altíssima qualitat, i de la seva escola sorgeixen nous valors, com Salao, l’última revelació del flamenc català.

En un àmbit més obert, on les fronteres estilístiques es difuminen, trobem les propostes de flamenc i cançó de Las Migas i Sílvia Pérez Cruz, artistes inclassificables que han construït un territori propi. És també el cas d’Arianna Savall, que explora el Mediterrani des de la perspectiva del músic procedent de la música clàssica.

Miquel Gil
Miquel Gil

El debat entre identitat i cosmopolitisme ha estat i és encara el rovell de l'ou de la cultura musical catalana.

Miguel Poveda
Miguel Poveda

Les escoles de música s'han incorporat també a aquest estil i l'Escola de Música Popular i Tradicional i l'ESMUC són ja dos pilars bàsics per a la formació dels nous intèrprets d'aquest estil.

Duquende
Duquende
Eduard Iniesta
Eduard Iniesta
Coetus
Coetus

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

De la Rumba al mestissatge

La rumba catalana és un dels estils musicals que defineixen la música urbana de la Barcelona de la segona meitat del segle XX. La rumba catalana és un estil mestís resultant de la col·lisió entre la rumba flamenca i unes arrels afrocubanes, amb l’afegitó de la cal·ligrafia del rock i del pop del principi dels anys seixanta. El resultat és un estil musical ballable capaç d’arribar també a temps més lents. La rumba catalana va arrencar amb pioners com Antonio González el Pescaílla i el seu germà Juan González, l’Onclo Polla, i Pere Pubill Calaf, Peret, la va internacionalitzar amb un gran èxit a partir de la segona meitat dels anys seixanta. Al seu costat, Josep Maria Valentí Chacho, Los Amaya i Rumba Tres van mantenir la rumba catalana fins a mitjan anys setanta, quan el fenomen del “sonido de caño roto”, procedent de l‘extraradi de Madrid, va desplaçar l’èxit rumber cap a altres territoris.

La Troba Kung Fú
La Troba Kung Fú

Als vuitanta, un argentí fincat a Barcelona, antic membre de bandes de rock progressiu i laietà, Javier Patricio Pérez, àlies Gato Pérez, va donar nou alè a la rumba catalana i va mantenir el seu caliu entre els més joves durant la retirada temporal de Peret. Pel que fa a grups musicals de rumba, Las Estrellas de Gràcia va ser el més destacat fins que, al principi dels noranta, Peret retorna a l’activitat i al seu costat sorgeixen figures com els Chipén o Ramonet, que veuen com, gràcies als Jocs Olímpics de 1992 i la internacionalització subsegüent de Barcelona, l’estil torna a primera línia, amb l’èxit de Los Manolos, una peculiar formació de paios (no gitanos) capaços de reinterpretar els Beatles (All My Loving) o  Gato Pérez i fins i tot de barrejar l’havanera amb la rumba catalana (El meu avi).

Aquest èxit dels noranta va fer sorgir noves formacions com ara Ai Ai Ai o Sabor de Gràcia, que van agafar el relleu i van mantenir la rumba fins que, ja ben avançada la dècada, el corrent global del mestissatge va escombrar la rumba assimilant-la en la seva manera de barrejar estils musicals d’arreu del món.

Muchachito Bombo Infierno
Muchachito Bombo Infierno (foto: Hara Amorós)

Dusminguet, Ojos de Brujo, Macaco van ser els primers grups a incorporar-la d’una manera clara i decidida. En aquesta mateixa època, Manu Chao, l’excantant del grup francès Mano Negra, establert a Barcelona, va fer que el món veiés la Ciutat Comtal com a epicentre d’una sonoritat nova que resultava de la suma de músiques d’arrel llatina i afrocubana i els estils urbans europeus. El reggae i l’ska, les sonoritats africanes, hindús, el bolero i la cúmbia, els corridos i les ranxeres, s’impregnaven de rock, abraçaven el rap, l’electrònica... en un mosaic que semblava el clàssic trencadís gaudinià.

Amb el canvi de segle, joves procedents d’arreu del món venien a afegir més llenya al foc mestís: Che Sudaka, 08001, Nour, Color Humano, eren formacions que aportaven joves músics llatinoamericans, magribins, francesos, africans... per engruixir una escena vital, inquieta i molt prolífica. La Troba Kung-Fú, amb un ex-Dusminguet al front (Joan Garriga) enriquia la mescla entre els ritmes llatins i caribenys i la rumba catalana. Muchachito Bombo Infierno (Jairo Perera Viedma) apareixia als bars de l’extraradi barceloní amb una proposta musical d’alt octanatge i energia. Gertrudis desenvolupava la rumba catalana des d’un punt de vista paio amb clar accent pop. La Kinky Beat presentava les seves credencials ben arrelades al hardcore i al rock més compromès i combatiu. La llista és llarga i molt variada en accents, olors i colors: Fu-fü-Ai, Pantanito, Los Fulanos, Los Impagaos, La Pegatina, Achilifunk, Lenacay, Calima, RumbAmazigha, Almasala, Txarango, segueixen alimentant el foc mestís català.

D'Callaos
D'Callaos

La riquesa de la immigració ha aportat a l’escena musical mestissa catalana moltes i bones propostes: L’Orquestra Àrab de Barcelona (amb la direcció musical de Mohamed Soulimane i la veu de Mohammed Bout) és una formació producte de la mescla de músics magribins i catalans amb un resultat d’altíssima qualitat musical. Tampoc no hem d’oblidar formacions com Nash Marrakech, que va ser pionera i de la qual va sorgir després el talent individual d’Abdeljalil Kodssi. O el treball de la sahrauí Mariem Hassan.

Nino Galissa, originari de Guinea Bissau, és un virtuós de la kora que, després de molts anys vivint a Barcelona, acredita una discografia més que notable. La llista de músics africans actius a Catalunya és igualment extensa: Bino Barros (Cap Verd), Massara Traoré (Senegal), Kuami Mensah (Benin), Kwane Afrovibes (Ghana-Nigèria), Kodjo Senyo, Alma Afrobeat Ensemble...

I encara hem de tenir en compte la rica aportació d‘Amèrica Llatina: Wagner Pa, Mònica Besser, Carlinhos Pitera (Brasil), Marcelo Mercadante (Argentina), Palo Q’Sea, Lumbalú (Colombia), L’orquestra llatina La Sucursal SA esdevé un referent gràcies a la feina de Radio Gladys Palmera, el local L’Antilla Cosmopolita, o el treball incansable de l’Enrique Romero el Molestoso entre d’altres.

Buika
Buika

La Rumba catalana és un estil mestís resultant de la col·lisió entre la rumba flamenca i l'arrel afrocubà (la clau cubana) al que es va afegir la cal·ligrafia del rock i del pop de principis dels seixanta

Ojos de Brujo
Ojos de Brujo

El reggae i l'ska, les sonoritats africanes, hindús, el bolero i la cúmbia, els corridos i les ranxeres, s'impregnaven de rock, abraçaven el rap, l'electrònica... en un mosaic que semblava el clàssic trencadís gaudinià.

Gertrudis
Gertrudis
La Kinky Bea
La Kinky Beat
La Pegatina
La Pegatina

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Jazz

Ignasi Terraza
Ignasi Terraza

La relació del jazz amb Catalunya ve de molt lluny. Barcelona va ser una de les portes d’entrada del jazz a Espanya a partir del 1918. D’aleshores ençà, l’activitat jazzística a Catalunya no ha parat de créixer. De l‘entusiasme dels anys vint es va passar a la professionalització dels trenta, truncada per una guerra civil que va canviar molt les coses però que no va poder derrotar la resistència cultural d’un poble. Així, els anys quaranta van veure com es prodigaven les orquestres de ball que tenien en el swing un dels seus arguments més poderosos.

Després van arribar els entusiastes que van crear el Hot Club de Barcelona, mentre que el Jamboree de la Plaça Reial es va convertir en el centre neuràlgic del jazz en directe a Barcelona, al costat del Jazz Colón de la Rambla. Al Vallès Occidental la Jazz Cava de Terrassa irradiava jazz gràcies a la iniciativa d’un grup de bons aficionats; i arreu de la geografia catalana sorgien noves experiències amb el jazz com a eina de modernització i d’obertura al món. Així els grans del gènere van començar a venir a actuar a Barcelona (Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Don Byas, Lou Bennett…). I en aquest ambient van sorgir les primeres estrelles locals, amb un Tete Montoliu al piano que va aconseguir un lloc indiscutible en la història del jazz internacional de la segona meitat del segle XX.

Giulia Valle
Giulia Valle

Al seu costat, talents com els de Ricard Roda, Josep Maria Farràs, Francesc Burrull o Salvador Font Mantequilla van obrir camí enmig de les dificultats dels anys seixanta. En aquesta dècada, va aparèixer a Barcelona un local emblemàtic, La Cova del Drac, al carrer Tuset, a la part alta de la ciutat. En paral·lel, els membres del Hot Club creaven un festival internacional de jazz en escenaris tan esplèndids com el Palau de la Música Catalana i la basílica de Santa Maria del Mar, o amb tanta capacitat com el Palau d’Esports, i amb la participació del bo i millor del jazz internacional. Ja al decenni dels setanta, la combinació del jazz amb l’esperit progressiu del rock i l’empremta de la fusió va originar entre la generació de jazzistes catalans més joves la música anomenada laietana, en què va tenir un paper destacat un jove argentí, curiós i inquiet anomenat Gato Pérez, que va agitar l’escena musical al voltant del primer local de música en directe amb esperit cosmopolita de la ciutat: el Zeleste del carrer Argenteria.

La música laietana va enlluernar el públic local amb formacions i músics com l’Orquestra Mirasol, Jordi Sabatés, Toti Soler, la Companyia Elèctrica Dharma, Blay Tritono o Música Urbana,  grup de què van sorgir noms propis com Joan Albert Amargós i Carles Benavent. Totes aquestes personalitats van gaudir d’una gran projecció nacional i internacional al llarg dels anys vuitanta, en part gràcies a l’aparició de centres docents on es donava continuïtat al seu mestratge, com l’escola musical de Zeleste, l’Aula de Música Moderna i Jazz i el Taller de Músics, que des de llavors han crescut afavorint el naixement d’escoles més petites. Així s’ha generat un teixit pedagògic musical que avui en dia produeix a tot Catalunya uns resultats molt importants.

Als anys vuitanta i noranta, l’escena jazzística catalana va acollir també músics internacionals que es van instal·lar entre nosaltres: Dave Pybus, Peer Wyboris, Horacio Fumero, Matthew Simon, Ze Eduardo, Mario Lecaros, Peter Delphinich... Aquí es barrejaven amb els talents locals de Perico Sambeat, Albert Bover, Lluís Vidal, Ignasi Terraza, Carme Canela, Laura Simó, Àngel Pereira, David Xirgu, David Mengual, Gorka Benítez, Jon Robles, Marc Miralta, Agustí Fernández, Mario i Jordi Rossy; aquest últim, fonamental per a la gran revolució del jazz dels noranta.

En efecte, Jordi Rossy va ser dels primers jazzistes que, en acabar els estudis a Barcelona, va obtenir una beca que el va portar a la Berkley School of Music de Boston (Massachussets, EUA). I, de tornada a Barcelona, hi va portar companys d’estudis i de jams nord-americans com ara Brad Meldhau, Mark Turner, Jeff Ballard, Kurt Rossenwinkel, Joshua Redman o Chris Cheek, que van ser enregistrats per Jordi Pujol en el segell de jazz local Fresh Sound Records.


Lluís Coloma
Lluís Coloma

Com ja s’ha apuntat, el fruit de les escoles de jazz i de música moderna es va començar a collir des del principi dels anys noranta. A més, grans talents del jazz com Sean Levitt van viure a Barcelona i hi van deixar una empremta inesborrable. Els noranta van ser anys brillants, tot i que els mitjans de comunicació catalans amb prou feines se’n fessin ressò. Al final de la dècada, músics com Llibert Fortuny, Raynald Colom, Marc Ayza, Giulia Valle, Elisabeth Raspall, Xavi Maureta, Guillermo Klein, Paco Weh, Mariano Steimberg, Dani Pérez i un llarg etcètera van obrir les portes al canvi de segle amb conceptes renovats que aportaven una gran frescor al panorama català.

El Jamboree de la plaça Reial, ara sota la gestió del Grup Mas i Mas, va tornar a ser l’epicentre del jazz en directe de Barcelona i, per extensió de Catalunya, l’escenari des d’on es projectava una activitat incessant del jazz local i dels músics internacionals que ens visitaven, amb la combinació del hip hop espontani i suburbial en unes What the Fuck Sessions que es van fer famoses. En aquesta activitat hi tindria un paper clau Aurelio Santos, un dels grans entusiastes del jazz i agitadors culturals de la ciutat. Però el Jamboree, com a club de jazz més clàssic, ha continuat donant a conèixer els talents més joves del jazz català: Sergi Sirvent, Marco Mezquida, Pablo Selnik, Ismael Dueñas, Roger Mas, Jordi Matas, Raül Reverter, Gabriel Amargant...

Naturalment, no podem oblidar altres locals de Barcelona que lluiten dia a dia per oferir jazz en directe: el Harlem Club, el Jazzman, Bel-Luna, Jazz Sí, Sala Monasterio, Robador 23. I tampoc els de la resta  de Catalunya: la Nova Jazz Cava de Terrassa, la Jazz Cava de Vic,el Teatre de l’Escorxador de Lleida així com una gran quantitat de petits clubs i locals que aporten entusiasme I decisió a l’hora de programar jazz.

Jordi Rossy
Jordi Rossy

El món del jazz català en els últims anys s’ha vist reforçat pels nous talents sorgits de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya  ), enriquits per la visió cosmopolita de Juliane Heinemann (que, partint del jazz, ha trobat el seu lloc en el pop d’alta costura) o Esther Condal. Aquesta posseeix una veu i una personalitat que, amb el seu disc de debut Home, es presenta com una de les cantants amb més futur del nostre panorama jazzístic. Entre les vocalistes també val la pena esmentar les joves Celeste Alias i Judith Neddermann.

A més el segell Fresh Sound Records té ja el catàleg documental més important de les últimes dues dècades a Catalunya, que, combinat amb el de Quadrant i el del mateix Taller de Músics (editats per DiscMedi) completa un panorama jazzístic d’un altíssim nivell de qualitat, al qual hem d’afegir el nou segell Swit Records impulsat pel pianista Ignasi Terraza.

Abans d’acabar aquesta repassada panoràmica, no podem oblidar un dels experiments de més èxit sorgits de la ciutat de Barcelona en l’àmbit del jazz dels últims temps: la Sant Andreu Jazz Band formada per nois i noies de entre 7 i 18 anys, dirigida pel músics Joan Chamorro, que a part de fascinar el públic dels seus concerts o discos, ha demostrat ser un experiment pedagògic únic al món, partint del jazz com a estil musical per a l’ensenyament dels més joves.

Jazz i Catalunya son dos concepte lligats amb una projecció de futur incontestable. L’escena actual és el resultat de la suma de entusiasmes i voluntats anònimes que han construït, al llarg dels anys, una realitat brillant. Aquesta escena poc a poc s’obre camí fora de les nostres fronteres i comença a trobar un reconeixement que a Catalunya encara té camp per créixer.

Big Mama
Big Mama

Barcelona va ser una de les portes d'entrada del jazz a Espanya a partir del 1918. D'aleshores ençà, l'activitat jazzística a Catalunya no ha parat de créixer.

CMS Trio
CMS Trio

El fruit de les escoles de jazz i de música moderna es van començar a recollir amb excel·lència des de principis dels anys 90

Raynald Colom
Raynald Colom
Horacio Fumero
Horacio Fumero
Barcelona Jazz Orquestra
Barcelona Jazz Orquestra

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Electrònica, Hip Hop i experimental

Electrònica i Hip Hop

L’escena electrònica viu a Catalunya una estranya contradicció. D’una banda el festival internacional Sònar és una de les cites europees i internacionals ineludibles per a l’electrònica contemporània mentre al llarg de l’any l’activitat de l’escena electrònica a Catalunya és força minsa.

El cert és que, passada l’efervescència de la música electrònica del canvi de segle, el panorama internacional s’ha asserenat, i l’electrònica de masses s’ha distanciat considerablement de l’experimentació de caire gairebé iniciàtic en els nous llenguatges electrònics.

CaboSanRoque
CaboSanRoque

A Catalunya, la força del turisme i l‘hedonisme present en la societat fan de la discoteca un àmbit privilegiat de lleure i relació. Però mes enllà de la senzillesa del house domèstic, un bon grapat d’artistes catalans han seguit camins més personals per desenvolupar discursos propis: els Pinker Tones, per exemple combinen l’energia del rock, el discurs del pop i l’esperit col·lectiu del ball per posar en escena espectacles rotundament participatius. La Casa Azul es mou també en aquestes coordenades del pop electrònic amb una capacitat de seducció que ha conquerit públics de tot arreu. El canari el Guincho s’ha donat a conèixer des de Catalunya amb una proposta lúdica, internacionalista i oberta a tots el públics. Guillamino, per la seva part, és un cantautor electrònic que construeix cançons lliures de prejudicis en què utilitza indistintament samplers, teclats i guitarres espanyoles.

D’altra banda, dins dels Països Catalans, però fora de Catalunya, sorprèn el cosmopolitisme de Vacabou, un projecte balear de música electrònica que treballa les cançons amb un gran detallisme melòdic, teixint un ambient i uns paisatges d’una gran profunditat. Més desconeguts resulten Motor Combo, el duet format per Eli Gras i Florenci Salesas que, amb una actitud aparentment undergound, proposen una electrònica naïf, inspirada en el techno alemany dels setanta i desenvolupada amb una frescor sorprenent.

El grup capdavanter del petit segell discogràfic Foehn, Balago, proposa una versió diferent de com utilitzar l’electrònica més introspectiva, contemplativa i intensa amb una formació musical més pròpia del pop.

El hip hop a Catalunya va començar a deixar bones mostres discogràfiques al principi dels anys noranta amb grups com ara BZN, Eat Meat, 7Notas 7Colores, Solo los Solo, Ari, Geronación... que van obrir el camí com a pioners d’una dècada vibrant del hip hop català. Amb el canvi de segle, l’escena del hip hop a Catalunya s’ha atomitzat en una gran quantitat de nous noms que han fet de les xarxes socials el seu lloc de difusió i intercanvi. D’aquells grups inicials, n’han sorgit noves propostes com ara Mucho Muchacho o Griffi —aquest, en solitari o amb el col·lectiu Chacho Brodas, on també podem trobar altres talents com Tremendo, DJ 2D2 o Quiroga. Arianna Puello (Ari) ha crescut amb una gran personalitat que l’ha portat a enregistrar a Nova York al costat del bo i millor del rap de la ciutat. El col·lectiu Geronación, més enllà del rap, destaca en l’àmbit del graffiti. La relació de rappers del nou segle s’ha incrementat amb les propostes d’At Versaris, Gran Pueblo, El Disop, El Nota, Porta, Falsalarma o ZPU, músics que, com dèiem, troben en les xarxes socials i a Internet el millor lloc per a la difusió dels seus treballs.

Experimental: inclassificables

Catalunya ha fet de l’experimentació artística un dels seus trets definitoris. La rauxa ha empès molts creadors catalans (Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, Barceló, Mompou, Gerhard, Montsalvatge, Mestres Quadreny, Sagarra, Maragall...) pels camins més diversos a través dels quals han arribat a troballes insòlites. En la música catalana es pot trobar un ventall inclassificable de talents que han fet del risc una eina de creació i que, entre tots, han construït un panorama d’una gran riquesa i diversitat.

Macromassa
Macromassa

Des dels anys setanta, molts joves músics catalans van veure, més enllà dels corrents principals del pop, el rock o fins i tot del jazz, camins oberts per treballar, fent de la curiositat un valor i una actitud amb què afrontar allò desconegut. Grups com Perucho’s, Macromassa i Blay Tritono van formar una nòmina d’esperits joves llençats a la recerca de la diferència, del territori inexplorat, del llenguatge propi. D’entre aquelles formacions van sorgir noms propis (Oriol Perucho, Eduard Altaba, Enric Cervera, Ramon Solé, Víctor Nubla, Juan Crek, Joan Saura, Albert Giménez, Pep Pascual,...) que han continuat eixamplant l’escena musical més arriscada. Als anys vuitanta, el col·lectiu Otras Músicas, coordinat pel Serapi Soler, va donar a llum propostes com les Moisés Moisés i Koniec, a les quals més tard es van afegir Gringos, mentre Macromassa creixia artísticament i en discografia (Macromissa, del 1987, és un disc indispensable d’aquella època) creant un univers que, en paraules dels seus integrants, “es creua amb la música, el teatre, la performance, el disseny, la instal·lació, la màgia, la literatura, la ràdio, el happening, el cinema, el vídeo... “. Aquest univers es reflecteix, fins al moment, en una discografia de 12 gravacions. Més enllà de Macromassa, un dels seus integrants, Víctor Nubla, inquiet, incansable, ha emprès altres projectes en paral·lel, com Aixònoéspànic o l’associació cultural Gràcia Territori Sonor, que organitza el festival anual LEM a Barcelona, on es poden veure i escoltar les propostes europees més estimulants de l’escena experimental actual.

Els Koniec van ser una altraaportació fonamental dels anys vuitanta a aquest corrent, que va cristal·litzar en una discografia extraordinària, en què destaca Senza Parole (1984), un exemple molt eloqüent del seu discurs musical. Els quatre membres de Koniec —Xavier Maristany, Joan Saura, Oriol Perucho i Josep Palomas— eren producte de la generació dels setanta que continuava a la recerca de sonoritats extretes de les noves possibilitats de la tecnologia digital i dels sons i sorolls més orgànics. Després Xavier Maristany i Joan Saura (1954-2012) van encetar carreres individuals que s’han de seguir amb atenció perquè condueixen a una part important de la música experimental i l’art sonor contemporani català.

Xavier Maristany va ser un dels membres fundadors de L’Orquestra del Caos (1994), un col·lectiu interdisciplinari d’artistes relacionats amb la música experimental i l’art sonor, resident a Barcelona. Els seus objectius són “ la producció, creació i divulgació d’esdeveniments sonors, musicals, audiovisuals i multimèdia, amb un interès especial pel coneixement conjuntament amb el desenvolupament tecnològic”.

Za!
Za!

Agustí Fernàndez és un músic i pianista difícil d’etiquetar. Artista sorgit de la música popular (pop, rock, rumba, llatina..) ha fet de la seva carrera una constant recerca pels territoris de la improvisació. Ha col·laborat amb una llarguíssima llista de músics: Derek Bailey, Evan Parker, Jo Krause, Barry Guy, Tom Cora, Jordi Sabatés, John Edwards & Mark Sanders...

Carles Santos, per la seva banda, és un creador lliure, pianista transgressor, músic inquiet i curiós, popular, arrelat a la seva terra i al seu paisatge, a la seva cultura, que creu fermament que el més local pot ser el més universal. Carles Santos està obert a tots els estils, a totes les possibilitats, des d’espectacles de gran format a minimalistes. La seva rauxa no coneix límits, com tampoc el seu discurs musical.

Pascal Comelade, el músic de la Catalunya Nord més internacional, és un dels representants més conspicus d’una música que vol arribar a tot arreu a partir de l’arrelament en l’espai, el temps i la tradició rebuda. Creador d’una sonoritat molt peculiar i imitada, ha treballat amb P.J. Harvey, Robert Wyatt, Toti Soler, Lluís Llach, Víctor Nubla i Jaume Sisa, entre molts d’altres, ja que l’esperit de col·laboració i interrelació amb músiques i músics és un dels trets definitoris de la seva personalitat musical. Capaç d’interpretar una sardana o temes dels Rolling Stones o de Jonathan Richman amb pianos de joguina, Comelade ha descobert una nova manera d‘interpretar i de tractar la música popular contemporània.

El Nota
El Nota

Hi ha que pot pensar que CaboSanRoque són deixebles avançats de Pascal Comelade, però si bé es poden trobar similituds amb el músic rossellonès, aquesta nombrosa formació ha construït un discurs propi a partir de ginys capaços de fer música utilitzant la mecànica i les noves tecnologies alhora. Amb un peu a la música tradicional i l’altre en la música popular del nostre temps, CaboSanRoque són una proposta diferent, que fa de la curiositat un mètode per arribar a llocs poc transitats.

La relació de músics inclassificables catalans és llarga: els poetes Enric Casasses, (col·laborador de Pascal Comelade o del grup Triulet) i Eduard Escofet (amb el grup d’electrònica Bradien) proposen en escena punts de trobada entre la poesia i la música per seguir desenvolupant llenguatges sonors contemporanis. Com en el cas més particular encara d’Accidents Polipoètics, un experiment molt personal que tracta la poesia com a art sonor.
El duet Za! fa dels seus directes un esdeveniment únic i irrepetible a partir de la col·lisió entre música, veu, sons i sorolls. Un altre duet, Atleta (exmembres de 12Twelve, una de les propostes més interessants del postrock i del rock progressiu europeu), cerca en directe, a través de la improvisació, maneres personals de seguir progressant en el camp del rock.

Aquesta voluntat de progrés, en el camp de les músiques d’arrel, la trobem en Marc Egea, a partir de la viola de roda de què és un virtuós i dels col·laboradors iconoclastes dels quals s’ha envoltat per arribar a territoris limítrofs amb el jazz amb el grup Kaulakau, amb la participació de Jordi Molina, un dels millors tenoristes de l‘àmbit de la sardana; mediterranis amb El Maram Trio, on Egea col·labora amb Marina Albero i Mariona Sagarra, dones de sòlides trajectòries musicals en solitari; i del món de la improvisació, amb la Banda d’Improvisadors de Barcelona (BIB).

Joves com Nico Roig s’incorporen a l’escena experimental amb la mateixa actitud inquieta i curiosa, movent-se pel rock, pel pop i per la cançó d’autor, treballant amb els instruments Baschet que, amb el seu company Martí Ruids, incorporen al seu inclassificable panorama sonor.

Tot això i molt més es desenvolupa a Barcelona i tot Catalunya gràcies a les iniciatives d’associacions culturals (Gràcia Territori Sonor, Advanced Music) , petites sales, centres culturals (CCCB amb els seus cicles de debat i col·lisió artística), universitats (com la Pompeu Fabra, d’on va sorgir el Reactable, un sistema generador de sons absolutament innovador que va dirigir el músic i professor Sergi Jordà i que va ser adoptat per músics com Björk) i fins i tot museus que s’obren a la música contemporània (MACBA, Centre d’Arts Santa Mònica).

Falsalarma
Falsalarma

El festival internacional Sònar és una de les cites europees i internacionals ineludibles per a l'electrònica contemporània.

Guillamino
Guillamino

Catalunya ha fet de l'experimentació artística un dels seus trets definitoris.

The Pinker Tones
The Pinker Tones
Chacho Brodas
Chacho Brodas
Reactable
Reactable

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Música

Músiques d'avui

L’anomenada música contemporània presenta una enorme diversitat, signe inequívoc de la riquesa i complexitat de l’actual moment. Aquesta complexitat és la que, de vegades, ha portat a una dispersió que fa difícil definir els camins per on discorre la creació musical. Les contribucions de compositors com Robert Gerhard(1896-1970), Frederic Mompou (1893-1987), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931), Lleonard Balada (1933), Josep Soler (1935) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956) , Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de l’abundant creativitat de l’anomenada música contemporània, que també es beneficia de les aportacions més experimentals de Carles Santos i Agustí Fernández o de la música destinada al cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Albert Guinovart
Albert Guinovart

Tot aquest potencial creatiu, malauradament, no ha anat acompanyat d’un aparell d’interpretació i de difusió potents. Hi ha hagut excepcions, però, com l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, fundada el 1985 pel director Josep Pons i desapareguda l’any 2003. Aquesta formació no només va interpretar les creacions dels compositors catalans contemporanis sinó que també va immergir al públic en les grans obres del segle XX. Del mateix any que l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure data el conjunt BCN 216, que s'ha convertit en una referència obligada del panorama musical a l’Estat espanyol. Fruit de la iniciativa conjunta del compositor i director d'orquestra Ernest Martínez-Izquierdo i del flautista David Albet, actual director artístic del conjunt, el grup s'ha mostrat des d'aleshores obert a tota mena de propostes, estímuls i novetats. Altres formacions dedicades a la difusió de la música contemporània són el Barcelona Modern Project (dirigit per Marc Moncusí) i el Murtra Ensemble

Joan Albert Amargós
Joan Albert Amargós

Malauradament, però, no podem parlar d’un gran nombre d’intèrprets que hagin enfocat la seva carrera a la interpretació de la música contemporània catalana. Algunes excepcions com les dels pianistes Jordi Masó i Carmen Martínez o el conjunt Percussions de Barcelona no fan sinó confirmar la regla.

Aquesta inexistència d’un espai i d’intèrprets propis ha fet néixer algunes plataformes específiques de difusió per ajudar a trencar l’isolament de cadascuna de les personalitats individuals que formen part del panorama de la música contemporània. És el cas de l’Associació Catalana de Compositors.

Sales de concert, festivals i empreses

Els espais dedicats a la música clàssica i contemporània més emblemàtics són el Palau de la Música, obra modernista edificada del 1905 al 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997, i el Gran Teatre del Liceu, fundat el 1847 i reconstruït el 1999 després que un incendi el destruís el 1995, convertit en un coliseu líric de referència. El mateix any 1999 també es va inaugurar L’Auditori, obra de Rafael Moneo, que, a més d’un edifici amb tres sales per a concerts, acull la seu de l’Escola Superior de Música de Catalunya i el Museu de la Música.

Benet Casablancas
Benet Casablancas

Pel que fa als festivals d’estiu cal esmentar la diversificació estilística que han experimentat les seves programacions. Entre els festivals estrictament de música clàssica hem d’esmentar els Pau Casals de El Vendrell, el Festival Internacional de Músiques de Torroella de Montgrí i la Schubertíada de Vilabretran.

Entre de les empreses culturals especialitzades en l’àmbit musical, destaquen les editores musicals Boileau, Edicions B&M Musicals, Clivis, DINSIC i La Mà de Guido. Quant a les discogràfiques, cal esmentar Columna Música, Tritó, La Mà de Guido, Edicions Albert Moraleda i Alia Vox, discogràfica en exclusiva dels projectes de Jordi Savall.

Agustí Charles
Agustí Charles

L'anomenada música contemporània presenta una enorme diversitat, signe inequívoc de la riquesa i complexitat de l'actual moment.

Xavier Benguerel
Xavier Benguerel
bcn216
BCN216
Carles Santos
Carles Santos