Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
  • ARTS VISUALS

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts visuals

Panorama d'un art efervescent

 "Entre/Between",  © Antoni Muntadas, VEGAP
Entre/Between, © Antoni Muntadas, VEGAP

Si alguna cosa ha marcat l’esdevenir artístic català, ha estat, sens dubte, el desenvolupament de les arts visuals. La gran manifestació artística catalana s’ha canalitzat a través de la visualitat en totes les seves facetes i també, d’aquesta manera, ha donat els seus fruits més saborosos.

Com passa arreu, actualment la premissa creativa és la barreja de premisses: sense límits clars entre les diferents expressions artístiques i amb una volguda difuminació dels perfils, les arts visuals i els artistes que les impulsen ballen entre la instal·lació, l’escultura, l’art digital, la pintura, la fotografia o el vídeo sense reconèixer cap altre afany que el d’art visual.

Dels anys vuitanta ençà, el neoconceptualisme i el postconceptualisme han estat la marca de fàbrica dels creadors catalans nascuts des de mitjan segle XX. I la pràctica multidisciplinària és el format més habitual en les seves creacions. El videoart, les instal·lacions i la performance conviuen amb expressions més tradicionals com la fotografia o el cinema, i també la pintura o l’escultura, que darrerament han patit canvis dràstics en la seva posada en pràctica, sobretot pel que fa a l’ús de materials. I tot, dintre de l’obra d’un mateix artista.

MACBA, © Oriol Campuzano, ACN
MACBA, © Oriol Campuzano, ACN

Trajectòries com les d’Antoni MuntadesAntoni Llena o Antoni Miralda en són exemples paradigmàtics. Dins d’aquest grup també cal incloure, entre d’altres, el treball de la generació de PerejaumePep AgutIgnasi Aballí,Antoni Abad o Jordi Colomer. I pel que fa a l’escultura, cal destacar l’obra de Jaume Plensa o Susana Solano. Tanmateix, la nova generació, encapçalada per Eulàlia Valldosera i Alicia Framis, permet parlar de formats encara més diversos on conviuen còmodament videoartistes com Toni Serra o Roc Parés, escultors com Meritxell Duran, artistes conceptuals l’obra dels quals giren entorn de la ironia com Antonio Ortega o colectius artístics com Bestué-Vives(recentment dissolt) o Momu & No Es, i artistes que utilitzen també llenguatges del món del còmic, com Francesc Ruiz

A més, cal mencionar l’importantíssim paper que ha tingut el disseny (gràfic i industrial) a Catalunya, no solament com a marca identitària en els últims anys, sinó també com a agent “contaminador” entre les arts visuals en general. En efecte, Barcelona s’ha convertit en un important centre de disseny industrial, i disposa d’institucions com el Foment de les Arts Decoratives —que concedeix els prestigiosos premis ADI-FAD— o el BCD (Barcelona Centre de Disseny), a més d’un bon grapat d’escoles especialitzades. En aquest camp, són figures destacades André RicardBeth GalíMiguel MilàJ. A. CoderchOscar Tusquets i Javier Mariscal, entre d’altres.

Tota aquesta efervescència va clarament lligada al desenvolupament, durant les últimes tres dècades, de grans i petites institucions (museus i sales d’art), centres de creació i vivers d’artistes més o menys independents, galeries privades, festivals, trobades i biennals, que han sostingut i han generat moviment a l’entorn del treball artístic català.

Joan Brossa, Fundació Joan Brossa, © VEGAP
Joan Brossa, Fundació Joan Brossa, © VEGAP

Pel que fa a les fites més visibles d’aquest procés, ja a l’inici del segle passat, la Mancomunitat de Catalunya ajudava a difondre la idea del museu com a centre d’investigació i focus de divulgació del coneixement. Així, el 1934 es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) amb la intenció de mostrar al públic el ventall complet de les arts plàstiques catalanes, des del preromànic fins a l’època moderna. Després de la Guerra Civil es van inaugurar nous museus (com el Museu Marés o el Museu Picasso). I, arribada la democràcia, el volum de sales i institucions es va multiplicar i es van posar en funcionament importants fundacions d’art dedicades als grans pintors catalans de l’últim segle: Salvador DalíJoan Miró o Antoni Tàpies. En els darrers anys, s’ha fet un important esforç per donar a conèixer l’art contemporani amb la creació del Museu d’Art Contemporàni de Barcelona (MACBA) que va obrir les portes el 1995, i amb la inauguració del Centre d’Art Santa Mònica (anomenat, actualment, Arts Santa Mònica).

Aquest mapa de situació s’arrela en una tradició pictòrica i escultòrica que, a Catalunya, sempre ha estat cosmopolita i avanguardista. La història del l’art del segle XX reconeix noms de pintors universals, com ara Pablo PicassoJoan MiróSalvador Dalí i, més recentment, Antoni Tàpies o el mallorquí Miquel Barceló (aquest últim, com un dels artistes visuals vius més importants a nivell mundial), que han deixat la seva empremta i han marcat —i marquen encara— una tradició plàstica incontestable.

Ja des d’abans de la Guerra Civil, els artistes catalans han caminat de la mà de l’experimentació i la recerca. Les avantguardes del principi del segle XX han deixat una petjada extraordinària al territori, amb la presencia de grans noms de la pintura; i el període de postguerra es va revestir de singularitat amb la feina i la voluntat renovadora d’escultors com Josep Maria Subirachs o Eudald Serra, o del grup artístic i multidisciplinar Dau al Set, que va aplegar creadors tan especials com Joan PonçModest CuixartJoan Brossa oJoan Josep Tharrats. També és bona mostra d’aquesta manera de fer l’informalisme dels anys cinquanta, amb l’obra d’Albert Ràfols Casamada, Josep Guinovart o Joan Hernández i Pijuan, fins a arribar al conceptualisme dels anys setanta.

MACBA, © Margalida Amengual, ACN
MACBA, © Margalida Amengual, ACN

Però si ens remuntem una mica més enrere, cap al final del segle XIX, ens topem amb el Modernisme, que, amb el seu amor per la renovació matèrica i la seva buscada sensualitat formal, va donar a Catalunya figures de la talla de Santiago Rusiñol o Ramon Casas, en dibuix i pintura, o de Josep Llimona en pintura. La rèplica genuïnament catalana al Modernisme, el Noucentisme, recorre a valors més conservadors amb la intenció de crear un art de la mesura, l’equilibri i l’austeritat, amb una important influència del rossellonès Aristides Maillol. D’aquest moment històric també daten els primers museus i les primeres agrupacions d’artistes.

La trajectòria de les arts visuals a Catalunya del s. XIX cap enrere va lligada, en la major part dels casos, al corrents artístics imperants a Europa. Però l’impressionisme català té nom propi: Marià Fortuny, un pintor que va inagurar un estil personal i avançat al seu temps i que va ser referent per a les generacions posteriors.

Si bé podem trobar alguns grans pintors neoclàssics —com ara Antoni Viladomat— les figures descatades del periode són els escultors Antoni Solà o Damià Campeny. Pel que fa al Barroc, i tret d’alguns grans retaules religiosos i de l’obra d’uns pocs pintors seguidors de l’escola italiana, la seva trajectòria és més aviat continuïsta i no té tanta lluentor com d’altres époques artístiques. Amb el Renaixement, i amb il·lustres excepcions, com la de l’escultor Damià Forment, autor del retaule major del Monestir de Poblet, passa exactament el mateix que amb el Barroc, però cal destacar la forta influència de la pintura flamenca, que atorga singularitat als pintors catalans del moment.

L’edat mitjana, per contra, ens aporta moltes de les manifestacions plàstiques catalanes més conegudes. Especialment florides en escultura i retaules durant el gòtic, presenta una bona nòmina d’escultors coneguts i reconeguts. I en destaquen dos pintors: Jaume Huguet i Lluís Dalmau, introductors del realisme flamenc al territori. Pel que fa al romànic, és de cabdal importància la presència (i també la posterior tasca de conservació i de revalorització d’aquest patrimoni) de totes les pintures murals conservades a la Catalunya Vella. Els frescos dels absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll (s. XII) són els més coneguts i espectaculars, però n’hi ha molts més d’admirables.

Finalment, de les arts plàstiques d’abans de l’any mil, se’n conserven poques restes (són les més importants l’escultura, orfebreria i mosaics d’influència grega i romana), i les primeres manifestacions daten de la prehistòria, amb alguns exemples extraordinaris d’art rupestre neolític, com els abrics de Cogul (Garrigues) i Ulldecona (Montsià). 

"Sabadell", Bestue&Vives
Sabadell, Bestué-Vives

Antoni Tàpies, © ACN
Antoni Tàpies, © ACN

Les arts visuals i els artistes que les impulsen ballen entre la instal·lació, l’escultura, l’art digital, la pintura, la fotografia o el vídeo sense reconèixer cap altre afany que el d’art visual.

Museu Nacional d'Art de Catalunya, font: Vikipèdia, Kippelboy
Museu Nacional d'Art de Catalunya (font: Vikipèdia, Kippelboy)
"Fuegogratis", Jordi Colomer, catàleg de l'exposició al Jeu de Paume de París
Fuegogratis, Jordi Colomer, catàleg de l'exposició al Jeu de Paume de París
"Intempèrie", © Perejaume, VEGAP
Intempèrie, © Perejaume, VEGAP
Escultures de Jaume Plensa al Yorkshire Sculpture Park
Escultures de Jaume Plensa al Yorkshire Sculpture Park

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts visuals

La pintura catalana dels darrers anys

Exposició "Joan Miró: The Ladder of Escape" a la Tate Modern, Londres
Exposició "Joan Miró: The Ladder of Escape" a la Tate Modern, Londres

En les arts visuals actuals ja no es pot parlar de disciplines pures, com il·lustra la trajectòria de la pintura catalana de les últimes dècades. Però també és cert que, després de les experimentacions més o menys arriscades dels diferents conceptualismes, i tot i comptant amb l’arribada massiva de nous mitjans d’expressió relacionats amb la tecnologia i amb els nous suports digitals, alguns artistes han continuat conreant la pintura de manera gairebé exclusiva D’altres, en canvi, l’han usada paral·lelament a d’altres procediments i tècniques artístiques.

Mirant enrere, el ressorgiment del panorama artístic després de la Guerra Civil es vincula sobretot a la iniciativa privada: a exposicions en galeries particulars i a moviments culturals de grups filoartístics, com el Cercle Maillol, però també a una nova generació d'artistes que fan evolucionar la pintura catalana des del surrealisme, que imperava abans de la guerra, fins a l’informalisme, que, a Catalunya, ha tingut grans representants. Entre ells, destaquen els membres del grup Dau al Set, creat al voltant de la revista del mateix nom (1948-1956). En formen part el desaparegut Antoni Tàpies (l’artista més emblemàtic de la contemporaneïtat catalana, portaveu més internacional i més reconegut de l’informalisme pictòric i representant de la pintura matèrica), Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan-Josep Tharrats i Joan Ponç.
"Croquis inconcret", Marià Fortuny)
Croquis inconcret, Marià Fortuny

Aquest noms han perdurat en l’àmbit artístic durant tota la segona meitat de segle XX i han estat, sens dubte, precursors i mestres de la generació que prendrà les regnes a partir dels anys setanta. A aquest grup d’artistes visuals se’ls deu el manteniment de l’avantguardisme pictòric al país i la consolidació d’un teixit de referències, difícils de mantenir durant la dictadura, i que han rebut els artistes més joves que han vingut després. Així, i seguint el camí obert per l’informalisme, apareix una nova generació de grans pintors que s’hi adscriuen i que l’amplifiquen, entre els quals destaquen Josep Guinovart, Albert Ràfols Casamada o Joan Hernández Pijuan, tots amb amplis recorreguts i reconeixement internacional.

Durant els anys setanta, però, l’arribada i la presa de posicions que van imposar els conceptualismes va fer abandonar l’expressió pròpiament pictòrica a molts artistes visuals. A partir dels vuitanta, amb la consolidació de la democràcia i amb una certa normalització del panorama artístic —que ja no ha de lluitar contra la censura ni contra la poca porositat del sistema local—, es produeix un cert estancament pel que fa a la pintura pròpiament dita. Els artistes visuals barregen estils, propostes i tècniques, de manera que la pintura com a tal es cultiva junt amb d’altres disciplines.

 

"Capses secretes",  © Joan Ponç, VEGAP
Capses secretes, © Joan Ponç, VEGAP

Tanmateix, després de l’èxit de les propostes desmaterialitzadores, sorgeixen una sèrie de moviments centrats en l’ús del llenguatge estrictament pictòric i entren en joc les idees estètiques postmodernes. Així, repescats de les files del conceptualisme, alguns artistes orienten part del seu treball de nou cap a la pintura: Ferran García Sevilla o Ignasi Aballí en són bons exemples, igual que Luis Claramunt o Francesca Llopis.

Modest Cuixart
Modest Cuixart

Alguns altres, com Frederic Amat, pintor i escenògraf, o Robert Llimós, tot i ser artistes ben diferents, se situen dintre de l’òrbita postmoderna d’entrada i acusen influències tant de l’informalisme català com del nord-americà. Amb influències més europeïtzants, de les transavantguardes italianes o el neoexpressionisme alemany, però fill també de la tradició que entronca amb Mirò, Tàpies i el conceptualisme, i integrat alhora dins d’aquesta nova tendència postmoderna que es consolida a la dècada dels noranta, destaca sobretot l’artista mallorquí Miquel Barceló.

Altrament, també, cal recordar un camí menys conegut però molt arrelat a Catalunya, que és la pintura realista més o menys estilitzada, que durant la segona meitat del segle XX ha donat representants de força personalitat: Montserrat Gudiol, Jordi Alumà, Xavier Valls, Josep Roca-Sastre o Ramon Aguilar Moré.


"Sogas", © Frederic Amat, VEGAP
Sogas, © Frederic Amat, VEGAP
"Taula dibuixada", © Miquel Barceló, VEGAP
Taula dibuixada, © Miquel Barceló, VEGAP
"L'amour fou", © Miquel Barceló, VEGAP
L'amour fou, © Miquel Barceló, VEGAP
Fundació Joan Miró
Fundació Joan Miró

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts visuals

La fotografia catalana

Fotografia feta durant la República, Josep Branguli, ACN/CCCB
Fotografia feta durant la República, Josep Branguli, ACN/CCCB

Sí bé la història de la fotografia a Catalunya corre paral·lela a la dels altres països europeus fins a la Guerra Civil, aquest fet tràgic va canviar el rumb dels esdeveniments. D’abans i durant el conflicte, el fotoperiodisme ja havia establert importants bases de treball al país, amb figures tan rellevants com Josep Brangulí (1879-1946), Carlos Pérez de Rozas (1883-1954) o Agustí Centelles (1909-1985). La guerra, l’exili i la posterior censura enfosqueixen i desdibuixen la feina de molts dels fotògrafs d’aquest temps. Però des del 1950 i, més tard, amb l’inici de la democràcia i amb els Jocs Olímpics, el planter de fotoperiodistes es va ampliar i reforçar de manera extraordinària.

El naixement del periodisme modern i de la premsa gràfica, que es va produir fruit de les millores tècniques en el procés de producció i de reproducció de les imatges, va consolidar la pràctica del fotoperiodisme. Publicacions com La Vanguardia s’han convertit en referents en aquest sentit. La renovació tècnica no només va provocar que la fotografia es convertís en un element imprescindible en la premsa de masses sinó que la va dotar, de mica en mica, d’un estatut propi que es desenvolupava paral·lelament al de la pintura i la resta d’arts visuals.

Sessió de treball al CIFB, ACN/MACBA
Sessió de treball al CIFB, ACN/MACBA

Aquest moviment d’obertura, que allunya la fotografia de les premisses pictorialistes pròpies del final del segle XIX i el principi del XX, és impulsat per les veus de l’avantguarda catalana que, en fotografia, estan en plena sintonia amb el que està passant a la resta d’Europa. Així, durant els anys trenta, la disciplina va experimentar una autèntica revolució gràcies a la publicitat i a algunes revistes especialitzades. Emili Godes (1895-1970), Josep Sala (1896-1962), Josep Masana (1894-1979) i Antoni Arissa (1900-1980) són alguns dels fotògrafs que van apropar la Nova Visió i la Nova Objectivitat a Catalunya. No obstant això, un dels màxims impulsors de la modernitat fotogràfica a Catalunya, com a practicant i com a teòric, va ser Pere Català-Pic. Salvador Dalí, artista polifacètic, també va tenir un paper destacat en la teorització i el desenvolupament de la fotografia d’avantguarda.

En la fotografia, la mixtura de disciplines i la voluntat d’investigació en nous llenguatges i fórmules de seguida es posa de manifest. Això es deu no tan sols a l’actuació dels mateixos fotògrafs, que intenten dur-la als seus límits, sinó també a la intervenció de pintors, cineastes i artistes de diferents àmbits que s’apropien de la disciplina i la utilitzen com a mitjà d’expressió.

El Carrer, Joan Colom, MNAC/Joan Colom
El Carrer, Joan Colom, MNAC/Joan Colom

Tanmateix, com passa amb el fotoperiodisme, la guerra trunca aquesta efervescència que no es reprèn fins als anys cinquanta, amb el sorgiment de personalitats com Francesc Català Roca (1922-1998), Ricard Terré (1928-2009), Ramon Masats (1931), Xavier Miserachs (1937-1998), Oriol Maspons (1928), Joan Colom (1921), Leopoldo Pomés (1931), Colita (1940), Eugeni Forcano (1926), Francesc Esteve (1932), Josep Buil (1920) o Julio Ubiña (1922-1988), entre d’altres, que han estat (i alguns d’ells encara són) figures rellevants d’aquest període que arriba fins avui. Aquests artistes comencen a imposar noves formes i maneres de fer fotografia, fusionant les dues tendències existents fins aleshores: una de més documental i periodística i una altra, de més estetitzant.

Les dècades dels setanta i dels vuitanta són dos moments significatius en el desenvolupament de la fotografia a Catalunya. D’una banda, sorgeixen les primeres galeries dedicades íntegrament a aquesta disciplina, com la Spectrum fundada a Barcelona l’any 1973 per Albert Guspí (qui també funda el 1978, seguint el model imposat per l’ICP de Nova York, el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona) o el Forum Tarragona, fundada el 1981 per Chantal Grande i David Balsells. El 1980 se celebren a la Fundació Joan Miró les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia, que van permetre fer un diagnòstic de la situació i van establir la necessitat de recuperar, conservar i difondre el patrimoni fotogràfic. D’altra banda, molts dels artistes visuals catalans, en especial els que es formen i treballen en tendències conceptualistes, comencen a emprar la fotografia com a mitjà per a les seves creacions. Així, durant els anys següents la fotografia catalana es tenyeix de conceptualisme i, més tard, i en especial amb els treballs de Joan Fontcuberta i de Pere Formiguera es deixen sentir els efectes del postmodernisme. D’aquest període cal anomenar també la feina de Pilar Aymerich, Ferran Freixa, Montserrat Manent, Jordi Gumí o Toni Vidal, entre d’altres.

Milicians serbis als sostres de Borovo Selo (Croàcia), Sandra Balsells
Milicians serbis als sostres de Borovo Selo (Croàcia), Sandra Balsells

Durant els últims vint-i-cinc anys, la fotografia ha rebut un gran impuls que li ha permès consolidar la seva presència a galeries, centres d’art i museus. El seu poder de convocatòria s’ha multiplicat també en diferents festivals. La Primavera Fotogràfica, festival pioner a l’Estat espanyol, celebrada per primera vegada el 1982, va tenir com a objectiu la promoció de la tècnica fotogràfica com a mitjà artístic. També i, darrerament, altres certàmens, com l’Scan de Tarragona, han reprès la voluntat d’explicar i de mostrar la feina dels fotògrafs catalans.
Mentrestant, s’ha consolidat la feina de la premsa fotogràfica i el reportatge d’autor. Destaquen noms com Manel Armengol, Juan Guerrero, Paco Elvira, Kim Manresa, Txema Salvans, Sandra Balsells, Jordi Socías o Tino Soriano, entre d’altres.

L’aparició de noves plataformes de difusió i l’increment del prestigi cultural de la fotografia han animat les noves generacions d’artistes a decantar-se pel nou mitjà. Han utilitzat la fotografia creadors procedents d’altres disciplines, com Perejaume o América Sánchez, i també en fan mixtura artistes visuals com Montserrat Soto, Jordi ColomerAnna Malagrida o Joan Morey. Però també fotògrafs “purs” que, més o menys experimentals, s’han dedicat a la indagació estètica, sense allunyar-se, en molts casos, de la fotografia documental o amb una genuïna preocupació social. Així, noms de diverses generacions (nascuts entre la dècada dels quaranta i la dels seixanta) formen aquest grup, amb exponents com Humberto Rivas, Jordi GuillumetManolo Laguillo, Jorge Ribalta, Martí Llorens, Aleydis Rispa, Juan Urrios, Xavier Ribas o Santos Montes.

Els últims anys, i animats per les possibilitats de la xarxa global i l’efervescència dels esdeveniments polítics i socials, i les massives mobilitzacions urbanes, els fotògrafs i fotoperiodistes han tornat a obrir una nova via de comunicació en què s’ajunten actualitat, refinament estètic i utilització de les noves tecnologies de la comunicació. Aquí, altra vegada, s’han donat cita noms històrics amb les novíssimes generacions, juntament amb iniciatives col·lectives, com Photographic Social VisionPiel de Foto o el recentment creat Centre de Fotografia Documental de Barcelona.


Aixafem el feixisme, Pere Català-Pic
Aixafem el feixisme, Pere Català-Pic

Els 70 i dels 80 són dos moments significatiu en el desenvolupament de la fotografia a Catalunya. D’una banda, sorgeixen les primeres galeries dedicades. D’altra banda, molts dels artistes visuals catalans comencen a usar la fotografia com a mitjà per a les seves creacions

Revista Piel de Foto
Revista Piel de Foto
Exposició Googlegrams, Joan Fontcuberta
Exposició "Googlegrams", Joan Fontcuberta

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts visuals

L'art conceptual a Catalunya

Instal·lació d'Antoni Muntadas al MACBA, ACN
Instal·lació d'Antoni Muntadas al MACBA, ACN

La irrupció dels conceptualismes a Catalunya, en tant que no van ser un únic estil tancat, va significar un canvi de paradigma que no solament va a tornar a situar l’impuls artístic autòcton a les avantguardes, sinó que, a més, va ser la llavor de les pràctiques artístiques actuals relacionades amb el treball cooperatiu. Els conceptualismes van portar els artistes catalans a capbussar-se en els nous llenguatges i vehicles d’expressió, com l’acció, el videoart o el cinema experimental, abordant noves relacions entre l’art i el món amb expressions com el land art, el body art, la poesia visual...

El conceptualisme ha estat una de les tendències artístiques que ha arrelat amb més força a Catalunya. En contraposició a l’informalisme plàstic imperant durant els anys cinquanta i seixanta, i a diferència del que s’ha anomenat “conceptualisme del nord” (més desmaterialitzat, més fred i més relacionat amb la filosofia del llenguatge), l’art concetpual va tenir una manifestació més polititzada, més matèrica (més relacionada amb el medi en què es desenvolupava i amb la natura) i, en tant que molt més escàs de mitjans econòmics, molt propera a les idees de l’art pobre, en una primera etapa.

Sant menjar Antoni Miralda al MACBA, ACN
Sant menjar Antoni Miralda al MACBA, ACN

Tot i que han estat molt diversos i amb idees força heterogènies, els artistes conceptuals catalans presenten alguns trets comuns: nascuts després de la Guerra Civil, tenen, en general, un gran domini de la matèria (molts d’ells procedeixen d’oficis artístics artesans) i una forta tendència a treballar amb la natura. Curiosament, es dóna la circumstància que gairebé cap d’ells no procedeix de Barcelona, i creuen en un projecte artístic global que impliqui canvis socials i polítics. Molts d’ells emigren a l’estranger (a París —com Joan RabascallJaume XifraAntoni Miralda i Benet Rossell—, o Nova York —com Francesc TorresÀngels RibéEugènia Balcells o Antoni Muntadas), on es fan forts i reivindiquen els nous mitjans tecnològics per a la producció artística.

Els primers símptomes d’aquesta nova estètica (encara contaminada pel pop art i l’art pobre) es comencen a donar al final dels seixanta, i les primeres actituds experimentals es consoliden amb les mostres que el grup format per Àngel JovéJordi Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena i Albert Porta (més tard, Zush) farà a la Petite Galerie de Lleida o al Jardí del Maduixer.

La Muestra de Arte Joven de Granollers (1971) en dóna l’impuls i aferma definitivament l’art conceptual a Catalunya. Un parell d’anys més tard, el 1973, es crea el Grup de Treball, un col·lectiu activista que, igual que el CAYC argentí, Hans Haacke o d’altres artistes aïllats com Martha Rosler o Mary Kelly, ha estat un dels pocs exemples d’art conceptual polititzat i crític amb el seu entorn a nivell internacional. El Grup de Treball volia aplicar un programa d’avantguarda radical i d’immersió del fet artístic en la societat. Per això, implanta una sèrie d’exposicions anomenades d‘Informació d’Art, per unir l’art a fenòmens com la informació i la comunicació. Altres artistes, també compromesos, expressen les seves inquietuds dintre de la seva pròpia personalitat artística: així, Ferran Garcia Sevilla i Ramon Herreros exterioritzen el seu interès per la semiòtica i s’apropen a les tendències d’Art & Language; i encara altres, com Carlos PazosOlga PijuanMiquel CunyatFina Miralles,Pere NogueraJordi PabloFrancesc Torres i, una mica més tard, Eulàlia, marquen el seu treball amb una volguda independència de pensament.

The_Zorld, © VEGAP, Evru
The_Zorld, © VEGAP, Evru

Entre 1975 i 1980, l’art conceptual s’institucionalitza. Ja des de les seves primeres experimentacions, els artistes es proposen una intervenció al cor mateix del circuit de l’art, ja que no comprenen la figura del l’artista tancat al seu estudi. Així doncs, neixen els “espais alternatius”, que serveixen de marc a projectes específicament pensats per a ells (la Petite Galerie a Lleida, la Sala Tres a Sabadell, i la Galeria Aquitània, la Sala Vinçon o la Galeria G a Barcelona). El 1975 obre les portes la Fundació Miró, un espai que aplegarà, en un inici, diverses exposicions relacionades amb les aspiracions d’aquesta jove generació d’artistes. En pocs anys, però, la fresca empenta de l’art conceptual es va difuminar per donar pas a d’altres estètiques, deixant al darrere una autèntica revolució d’idees i de punts de vista, així com un bon grapat d’obres i artistes de primer ordre.

Si la Muestra de Arte Joven de Granollers obria aquest vigorós període de l’art català, les accions dutes a terme a la mostra Seny i Rauxa. 11 catalans, que es va presentar al Centre Pompidou de París l’any 1978, es considera la darrera activitat conceptual.

Tanmateix, i com a mostra de la potència d’aquesta dècada, el 2010 es va fer pública una retrospectiva, selecció de la col·lecció privada de Rafael Tous, sobre el llegat d’aquest important moment de l’art del país on es feien paleses la vigència, l’empremta i la importància d’aquest corrent a Catalunya.

Cartell de l'exposició No es el fi, d'Ignasi Aballí a ARTIUM
Cartell de l'exposició No es el fi d'Ignasi Aballí a ARTIUM

Dona arbre, Fina Miralles
Dona arbre, Fina Miralles
Els conceptualismes van portar els artistes catalans a capbussar-se en els nous llenguatges i vehicles d’expressió, com l’acció, el videoart o el cinema experimental, abordant noves relacions entre l’art i el món amb expressions com el land art, el body art o la poesia visual
3 punts 3, Àngels Ribé
3 punts 3, Àngels Ribé
En blanc i negre, © VEGAP, Carlos Pazos
En blanc i negre, © VEGAP, Carlos Pazos
Moll 3, © VEGAP, Ferran García Sevilla
Moll 3, © VEGAP, Ferran García Sevilla

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts visuals

Art social, polític i documental

Lost Astronaut, © VEGAP, Alicia Framis
Lost Astronaut, © VEGAP, Alicia Framis

L’art amb component social i de denúncia, aquell que, a més d’una voluntat estetitzant, exterioritza certa dosi de compromís amb el món que l’envolta per part de l’artista, és una via de creació que, a Catalunya, i durant les últimes dècades, ha donat fruits molt singulars.

Amb una gran tradició d’art social (des de l'ordenació urbana d’Ildefons Cerdà fins al relat de la guerra a la pintura de Pablo Picasso), però també de reivindicació política (com en el cas de Joan Miró o del fotògraf Agustí Centelles, per citar alguns noms prou coneguts), que es remunta a les acaballes del s. XIX i la primera meitat de s. XX, a Catalunya l’art compromès ha estat certament una constant, no conreada per tots els membres de la comunitats artística, però sí molt viva en alguns d’ells, ateses les peculiars circumstàncies polítiques, culturals i socials que s’han viscut al país durant tot el s. XX.

Eclipse, © VEGAP, Joan Brossa
Eclipse, © VEGAP, Joan Brossa

La pintura i les arts plàstiques han estat grans proveïdores de creadors que, mitjançant la seva feina, han deixat entreveure el seu descontent. Seria el cas dels primers conceptualistes i dels integradors del Grup de Treball, un col·lectiu activista que buscà, entre d’altres coses, la immersió del fet artístic a la societat. També (i encara una mica més enrere) seria el cas d’alguns dels informalistes, que arrenquen la seva tasca amb Dau Al Set, que ja reivindicava, en les seves bases fundacionals, la rebel·lió contra l’ordre establert. D’aquest moviment surten dos dels grans exponent de l’art amb compromís social: Antoni Tàpies, un creador clarament responsabilitzat amb el seu temps i el seu entorn que, a més, incorpora al seu relat, com ho havia fet Joan Miró, el discurs de la catalanitat; i també Joan Brossa que, des de la seva poètica de l’objecte, va posar en dubte constantment el món que el circumdava.

Avui en dia, la tendència a la narrativitat de les noves vies neoconceptualistes per les quals circulen els artistes més joves s’ha convertit en un extraordinari punt de recolzament per a la crítica social. Temàtiques com la identitat i el gènere, la immigració, la marginalitat, la redistribució de la riquesa, l’ecologisme, etc., formen part d’un conjunt de motius amb què una gran majoria dels creadors contemporanis resolen la seva obra. L’interès per explicar cadascun d’aquests fenòmens, d’una manera o una altra, des del vessant més documental (amb suports com ara la fotografia periodística o el documental tradicional) fins al seu vessant més líric (amb pintura i escultura, però també, i molt especialment, amb algunes peces de videocreació, instal·lacions, performances, llibres, etc.) posen de manifest una marcada voluntat de part de la creació contemporània catalana de fer-se ressò del que passa més enllà dels murs dels tallers dels artistes. Així doncs, podem trobar mostres tan diverses i amb tan divers grau de compromís com els Llistats de retalls de diari d’Aballí, projectes com Guantánamo, d’Alícia Framis o Sitio*Taxi i Canal *Gitano d’Antoni Abad, la mirada feminista d’Eulàlia Valldosera, però també la marcada independència i denuncia constant dels treballs de Toni Serra o del projecte Sonidos en Causa, de l'Orquesta del Caos.

La profusió de tecnologies i de noves vies per a l'exposició d’idees han ajudat al fet que l’art de retrat i de relat social o polític prengués la paraula. També ha estat així amb l’art públic, en especial amb l’escultura que, en els últims llustres ha canviat al seva fesomia i ha passat a construir-se, com ha ocorregut amb les altres disciplines, amb tot el que les tecnologies d’avanguarda han anat proveint als artistes. Si l’arquitectura social ha esdevingut un tema d’importància pel col·lectiu d’arquitectes catalans i motius com l’ecologia, la sostenibilitat o l’estalvi en materials i recursos és, avui en dia, el debat amb majúscules, també l’escultura i l’art públic han sofert canvis transcendentals durant els últims anys. Des de que, amb motiu de la remodelació urbanística preolímpica, la ciutat de Barcelona s’inundés d’obres (algunes d’elles, amb marcada voluntat de denúncia o d’integració en els paisatge urbà), la preocupació pel paper que ha de tenir l’art al carrer s’ha fet palesa. Aquesta revisió se centra en la discutible eficàcia d’un art concebut com a mobiliari urbà que, en lloc de contribuir a plantejar una lectura crítica de l’espai públic, més aviat té la funció d’ordenar i decorar l’entorn. Així, obres com les de Jaume Plensa, que fan que el ciutadà interactuí amb la peça, en descobreixi la seva part lúdica i festiva, però també el faci comprendre i replantejar-se l’indret on es troba, formen part d’aquest canvi de paradigma on la preocupació per l'entorn és norma.

El cinema català, en els darrers anys, ha estat un gran exponent de creació amb compromís social. En efecte, el documental de ficció ha estat producció més interessant de tota la cinematografia catalana i alguns creadors han donat pas a una forma diferent de veure la realitat. Els dos principals noms són José Luis Guerín (Innisfree, Tren de sombras, En construcción) i Joaquim Jordà (El encargo el cazador, Mones com la Becky), però també, entre els més joves, cal mencionar Isaki Lacuesta (Cravan vs Cravan) o Mercedes Álvarez (El cielo gira).

Finalment, i pel que fa l'art activista (o artivisme, aquell que participa directament en als conflictes o problemes i ofereix capacitat creativa per enfortir i canalitzar demandes existents a la societat), a Catalunya podem trobar, més que artistes, col·lectius que s'hi dediquen, com OVNI o el Projecte Vaca, però també algunes institucions de difusió i recolzament a la creació, com Hangar, que en fan bandera.


Cartell de l'exposició Dependencias, Eulàlia Valldosera al MNCARS
Cartell de l'exposició Dependencias, d'Eulàlia Valldosera al MNCARS

L'art amb component social i de denúncia, aquell que, a més de tenir una voluntat estetitzant, exterioritza certa dosi de compromís amb el món que l'envolta per part de l'artista, és una via de creació que, a Catalunya, i durant les últimes dècades, ha donat fruits molt singulars.

Exposició Joan Miró: l'escala de l'evasió, a la Fundació Joan Miró de Barcelona
Exposició Joan Miró: l'escala de l'evasió, a la Fundació Joan Miró de Barcelona
Cartell de la primera edició de la mostra de vídeo organitzada per OVNI
Cartell de la primera edició de la mostra de vídeo organitzada per OVNI
Ovni, cartell de l'edició 2012 de les sessions vídeos i debats Oblit
OVNI, cartell de l'edició 2012 de les sessions de vídeos i debats "Oblit"

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts visuals

Performance, instal·lació i art processual

Des de les acaballes dels anys seixanta, els artistes catalans (en moviment harmònic amb el que estava passant al món artístic occidental) comencen a incorporar al seu treball nous materials, nous procediments narratius i, sobretot, un seguit d’eines tecnològiques que afavoreixen una renovació que afecta no solament la forma de l’objecte d’art, sinó també, i més important, el concepte en si d’objecte d’art.

En efecte, les pràctiques dels diferents conceptualismes de la dècada dels setanta, que tant de predicament i posterior arrelament han tingut en la tradició artística catalana (donada la gran nòmina de creadors de primer ordre que van generar) van establir les bases del que, avui dia, és la forma de fer més estesa en l’univers creatiu del país.

Pseudo, Marcel•lí Antúnez, ACN
Pseudo, Marcel·lí Antúnez, ACN

La visió conceptualista de l’art situa el “concepte” al centre del procés creatiu (és el que s’ha de transmetre) i en supedita la producció material, que esdevé efímera, innecessària, multimèdia o francament narrativa i, per tant, processual. Aquesta “desmaterialització” de l’obra artística ha estat cabdal, com a rerefons de pensament, en molts creadors com ara Joan Rabascall, Jaume XifraAntoni MiraldaBenet RossellFrancesc TorresÀngels Ribé, Eugènia Balcells o Antoni Muntadas, per citar alguns dels més rellevants i que, tal vegada, han tingut més influència entre els creadors més joves. Tanmateix, entre els noms del magisteri, cal destacar molt especialment la figura de Joan Brossa, que no solament va conformar una nova aproximació a la poesia i a les arts visuals, sinó que va generar una tradició de joc amb el llenguatge (de què són deutors molts dels artistes més joves) que ha convertit l’humor i la ironia en una característica fonamental de la producció artística a la Catalunya dels últims trenta anys.

Soft Mud and the Fanboy Momu Noes
Soft Mud and the Fanboy, Momu & No Es

Tot aquest moviment artístic, a més, va ser impulsat i generat alhora per l’arribada al procés creatiu de noves eines tecnològiques assequibles. Primer, la fotografia, el cinema o l’enregistrament sonor; més tard, tot el ventall d’eines digitals que van posar sobre la taula possibilitats impensables pocs anys abans i que han ajudat a amplificar els camins d’experimentació tant del que es coneix com a performance, com (i sobre tot) de la instal·lació o del que es pot englobar dins de l’art processual.

Així doncs, i com que l'objecte singular i acabat ha deixat de ser un únic model i definició de l'obra d'art, altres vies, com l'acte, l'acció i o la investigació processual esdevenen inevitables alternatives a les disciplines tradicionals, i han estat les vies d’experimentació més àmpliament utilitzades pels artistes visuals catalans dels últims anys, que ja des de mitjan anys seixanta veien la necessitat d’expressar-se d’una manera més viva i orgànica.

Però si bé l’àmbit d’acció és prou clar, resulta impossible englobar els creadors en una manera de fer única en funció de la forma, ja que la majoria transiten entre la instal·lació, la performance o les experiències processuals i utilitzen tècniques i formats que també els vinculen al videoart, al net art, a l'espectre musical o sonor i, fins i tot, a l'expressió editorial, tant en el sentit literal de la paraula —editant llibres d’artista, textos o còmics— com en un sentit més conceptual, ja que molts d’ells es defineixen com a “editors de la realitat” o, des de fora, com a editors artístics o, en alguns casos, com a comissaris artístics independents o experimentals.

Accions a l'univers. Exposició al Caixa Forum, Bestue&Vives
Accions a l'univers. Exposició al Caixa Forum, Bestue-Vives

La performance, apareguda al final dels anys seixanta, s'inscriu en la continuació del happening i és, exactament, una actuació pública com a obra d'art. Pren els seus materials de diverses fonts i és, per definició, multimèdia, però la seva característica principal —i que la diferencia d’altres accions d’experimentació amb acció real o altres processos artístics desenvolupats en viu— és que és reproduïble. Des de les performances dutes a terme pel Grup de Treball i pels creadors de la generació dels setanta fins avui en dia, el recorregut ha estat prou ampli i cal destacar, en aquest sentit, la feina de l’artista Marcel·lí Antúnez i també la tasca de difusió i manteniment de l’activitat que ha fet el Festival e-bent, dedicat íntegrament a aquesta disciplina en totes les seves variables. Pel que fa al moment actual, és remarcable la feina de Joan Morey, del col·lectiu Bestué-Vives o de Sergi Botella, entre d’altres.

La instal·lació, per la seva banda, és la utilització de l'espai per crear un ambient o una experiència global en què, sovint, l'espectador pot transitar per l'obra o interaccionar amb ella d’alguna manera. Des dels ja consagrats Ignasi Aballí, Eulàlia ValldoseraCarlos Pazos o Quim Tarrida, passant pels experiments interactius de Roc Parés, fins a arribar a les propostes de Momu & No Es, Rafael BianchiLuis BisbeMireia C. SaladriguesJordi ColomerLuz Broto, Julia MontillaAna García-Pineda o Jordi Mitjà, entre molts d’altres, el ventall de colectius i artistes que han fet de la instal·lació un dels seus puntals són molts.

Josep Carner  i Carles Riba (Colecció Riba)
Pira_Funerària,_Jordi_Mitjà

L’assumpció del caràcter processual de les obres artístiques, del seu transcurs temporal, ha fet portar fins a les seves ultimes conseqüències aquesta idea. Així, molts creadors veuen la seva feina (o part d’aquesta) com un únic procés. A més, hi ha tot un seguit d’artistes (a part d’alguns que ja s’han mencionat) que s’interessen sobretot pel procés en les seves propostes. Entre ells, cal esmentar Martí AnsónTere RecarensNúria Güell o Mariona Moncunill.

Finalment i en consonància amb tota aquesta producció, la visibilitat dels processos creatius dels artistes visuals ha estat una de les preocupacions constants d’institucions i espais museístics. Així doncs, i en paral·lel a l’articulació d’una xarxa de centres de producció, impulsats per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (nascuda el 1979), i a la creació d’Hangar (centre obert per a la producció i la investigació artística) a Barcelona, moltes institucions han anat adaptant les seves sales i les seves maneres de treballar per poder acollir aquesta “temporalitat” en el seu recorregut expositiu.

Catàleg de l'exposició Miralda. De gustibus non disputandum, d'Antoni Miralda, al MNCARS
Catàleg de l'exposició "Miralda. De gustibus non disputandum", d'Antoni Miralda, al MNCARS

Des de les acaballes dels anys seixanta, els artistes catalans comencen a incorporar al seu treball nous materials, nous procediments narratius i, sobretot, un seguit d'eines tecnològiques que afavoreixen una renovació que afecta la forma de l'objecte d'art i el concepte en si d'objecte d'art.

Postmortem, Joan Morey
Postmortem, Joan Morey
Ceremonial i Vacuflex, © VEGAP, Antoni Muntadas i Gonzalo Mezza
Ceremonial i Vacuflex, © VEGAP, Antoni Muntadas i Gonzalo Mezza
Ajuda humanitària, Núria Güell
Ajuda humanitària, Núria Güell
Hangar
Hangar