Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Arts escèniques, entre la tradició i l'avantguarda

Les arts escèniques catalanes són un univers en expansió, un ecosistema ric i saludable per la diversitat de les espècies que el conformen. Diferents accions portades a terme els últims anys han servit per establir un espai de convivència per a una gran varietat de projectes. La idea generalitzada que les arts escèniques són un dels principals patrimonis de la cultura catalana —construïda sobre una tradició popular sòlida— ha permès una fructífera coexistència entre iniciatives privades, públiques i mixtes, amb èxit notable.

El potencial creatiu repartit entre moltes i diverses individualitats, que responen a la pràctica totalitat de gèneres i estils teatrals, ha permès durant els últims anys una creixent projecció internacional. Catalunya exporta autors, directors, artistes i companyies.

Entrada amb consumició. Les filles Föllen
Entrada amb consumició. Les filles Föllen

Dels orígens a l’actualitat

Les arts escèniques catalanes gaudeixen d’una tradició que n’ha afavorit l’evolució al llarg dels temps. Durant els darrers anys dels seixanta i principi dels setanta, el teatre independent va preparar el terreny per a l’eclosió de grups de creació col·lectiva, alguns dels quals van anar conquerint el carrer, en connexió amb l’esperit de festa i l’afany de llibertat després de dècades de repressió de la dictadura franquista. Companyies històriques d’aquell moment i d’altres creades als anys vuitanta encara continuen en actiu: Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, La Cubana, El Tricicle, Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Los Galindos, etc. El panorama s’ha enriquit amb equipaments públics com el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i la xarxa de centres dramàtics amb seus a Reus, Sabadell, Terrassa i Girona; amb la complicitat de les productores privades, ocasionals motors de projectes que traspassen fronteres i estereotips, com Focus al Teatre Romea o Bitò Produccions al Festival Temporada Alta; amb la força renovadora d’iniciatives més recents com la Factoria Escènica Internacional (FEI) i l’Antic Teatre, i amb el nou projecte de fàbriques de creació impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.

Teatre de text

En els darrers anys un conjunt de dramaturgs, molt divers i plural, ha estat capaç de fer un retrat sense complexos de la societat on viuen. És el cas de Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Pau Miró, Marc Rosich, Jordi Casanovas i Marta Buchaca. Aquests noms integren una de les darreres fornades de dramaturgs amb voluntat d’explicar el nostre país, un propòsit que ha estat sempre present en autors ja consagrats com Josep Maria Benet i Jornet, que ha fet de baula entre el teatre d’abans del franquisme i l’actual. Benet i Jornet, a més d’haver aconseguit una llista llarguíssima d’èxits i de reconeixements al llarg de la seva trajectòria, ha estat un dels primers escriptors de teatre catalans, després d’Àngel Guimerà, a projectar la seva obra fora de les fronteres del nostre país. Ell va ser un pioner, però, afortunadament avui dia també noms com Sergi Belbel, Esteve Soler, Guillem Clua, Pau Miró o Jordi Galceran han vist les seves peces estrenades arreu del món. Tots ells, i d’altres que aquí no citarem, formen part d’una florida de la dramatúrgia catalana que històricament no té punt de comparació amb cap altre moment i que ha estat molt vinculada els darrer anys a l’Obrador de la Sala Beckett.

El gran teatro del mundo. Direcció Calixto Bieito (Font ACN))
El gran teatro del mundo. Direcció Calixto Bieito (font: ACN)

Teatre no textual

Aquesta florida, però, no afecta només la dramatúrgia textual: també els llenguatges nous travessen un bon moment. Àlex Serrano, loscorderos.sc, Jordi Oriol, Marcel·lí Antúnez, Roger Bernat, Sergi Faustino, Nico Baixas i El Conde de Torrefiel, entre d’altres, demostren la vitalitat de l’escena de risc, una categoria que s’alimenta del teatre d’objectes, el moviment, el vídeo, les noves tecnologies, o bé de les mateixes dramatúrgies textuals. Una de les característiques de l’escena catalana actual és la transversalitat, de manera que, per exemple, trobem dramaturgs i coreògrafs que col·laboren estretament en la gènesi i la producció dels espectacles amb artistes de circ, artistes del món de les arts visuals i músics.

Companyies com Playground o Antigua i Barbuda són escena d’avantguarda, però, de fet, són les darreres etapes d’una tradició de mestissatge escènic que en el camp del teatre d’objectes ve de molt lluny: durant els anys setanta va ser precisament el teatre d’objectes una de les modalitats més explotades pel teatre de carrer. En aquell moment emergent, La Claca de Joan Baixas i Teresa Calafell va posar els objectes i els titelles en relació amb les arts plàstiques d’avantguarda per construir un espectacle rupturista tan destacat com Mori el merma, en col·laboració amb Joan Miró.

Arts de carrer

Gràcies a un clima privilegiat, a causa de la seva situació al sud d’Europa, Catalunya ha fet del carrer un dels laboratoris escènics més fructífers. Companyies com Els Comediants, Albert Vidal i més recentment La Fura dels Baus i Artristras van representar una resposta mediterrània a les influències anglosaxones encarnades per grups com Living Theatre o Bread and Puppet. El reconeixement internacional de què gaudeixen les arts de carrer avui dia és, en bona mesura, responsabilitat de la Fira Tàrrega. D’altra banda, el teatre per a tots els públics, articulat actualment per l’associació TTP, troba en el carrer un dels escenaris essencials, alhora que es consolida com una oferta important a les sales especialitzades en aquest gènere.

Els baixos fons. Direcció Carme Portaceli (Font ACN)
Els baixos fons. Direcció Carme Portaceli (font : ACN)

Dansa

La dansa contemporània mereix també atenció. La darrera fornada de creadors en aquest gènere desprèn una llum pròpia: Roser López, Pere Faura, La Veronal, Vero Cendoya, Brodas Bros, Les filles Föllen o Lali Ayguadé. Es tracta de personalitats heterogènies que incorporen a la seva mirada una desinhibició formal que esquerda la severitat d’altres temps i obre noves vies de comunicació amb el públic. La darrera etapa del Mercat de les Flors i la nova fàbrica de creació El Graner han tingut una incidència directa en l’emergència d’aquesta nova generació de coreògrafs. Mal Pelo, Sol Picó, Trànsit, Andrés Corchero, Senza Tempo, entre d’altres, formen el gruix de la dansa contemporània d’avui. Una dansa que s’ha obert pas al món des d’una lectura pròpia de l’evolució del gènere a Europa. Cesc Gelabert i Àngels Margarit van ser pioners d’aquesta expressió d’una veu pròpia, i avui són figures de prestigi en l’àmbit internacional.

Circ

D’altra banda, el circ ha viscut recentment una revolució profunda: s’ha empeltat de les arts escèniques veïnes, com el teatre i la dansa contemporània, per canviar estètica, forma i continguts. Companyies com Enfila’t, el Circ Teatre Modern, EIA i A Tempo són exemples d’una manera d’entendre el circ absolutament desacomplexada, que treballa des d’espais nous i busca un públic nou que entén el repte i la poesia, l’essència del circ, com a part integrant d’una proposta artística més rica i global. La Central del Circ i l’APCC han estat dos mecanismes clau per situar el nostre circ al panorama internacional.

Direcció  d'escena

Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Sergi Belbel, Carme Portaceli, Àlex Rigola, Joan Ollé, Xavier Albertí, Mario Gas, a més de l’inclassificable Carles Santos, han aportat les seves mirades personals sobre el repertori teatral universal, fent alhora incursions en gèneres com l’òpera i incorporant la dansa i el moviment als projectes. Altres noms com els d’Oriol Broggi, Julio Manrique, David Selvas, Carol López, i Carlota Subirós, afegits recentment a la primera divisió del teatre català, han signat muntatges que han sabut connectar amb públics molt variats.

Per acabar, els festivals que es fan actualment a Catalunya, com el Festival de Barcelona Grec, el Festival Temporada Alta de Girona, el Festival NEO, Escena Poblenou o el TNT de Terrassa, són aparadors internacionals que mostren tota la riquesa de les arts escèniques catalanes.

Catalunya, cruïlla de camins i cultures, és un país d’acollida, cosmopolita i d’una vocació profundament europea. Si companyies com Els Joglars i Albert Vidal ja havien conquerit Europa en plena dictadura franquista, en els darrers anys, les arts escèniques catalanes han sabut elaborar i exportar un discurs singularment propi, que conjumina la riquesa de la tradició amb les diverses aportacions d’artistes arribats de tot el món. Més enllà de les individualitats creatives i de les característiques pròpies de cada art escènic, les produccions catalanes es distingeixen per un curiós equilibri/desequilibri entre el seny necessari i la rauxa imprescindible en tota creació artística.

Soy la solución. Albert Vidal
Soy la solución. Albert Vidal

Les arts escèniques catalanes són un univers en expansió, un ecosistema ric i saludable per la diversitat de les espècies que el conformen.

Naumon. La Fura dels Baus (Font ACN)
Naumon. La Fura dels Baus (font: ACN)

Climatològicament privilegiada per la situació al sud d'Europa, Catalunya ha sabut fer del carrer un dels laboratoris escènics més fructífers

Cyrano de Bergerac. Direcció Oriol Broggi (Font ACN)
Cyrano de Bergerac. Direcció Oriol Broggi (font: ACN)
Isaki Lacuesta. Fira Mediterrània de Manresa 2012 (Font ACN)
Isaki Lacuesta. Fira Mediterrània de Manresa 2012 (font: ACN)
Bach. Mal Pelo
Bach. Mal Pelo
Zoe. Joan Baixas (Foto: Borja Relaño)
Zoe. Joan Baixas (foto: Borja Relaño)
Coriolà. Direcció Àlex Rigola (Font ACN)
Coriolà. Direcció Àlex Rigola (font: ACN)

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Dramatúrgia contemporània catalana

L’escriptura teatral catalana viu el millor moment de la seva història: mai tants autors no havien estat presents de manera regular a les cartelleres del país i mai no havien recollit una acceptació de crítica i públic tant notable com avui. La florida d’autors catalans en els darrers vint anys és un fenomen que situa la dramatúrgia catalana de text entre les més interessants i diverses d’Europa. La tasca de la Sala Beckett, un petit teatre de la ciutat de Barcelona, ha estat decisiva en aquest sentit. Més o menys relacionats amb l’àmbit de formació o exhibició d’aquesta sala podem esmentar els autors Enric Nolla, David Plana, Guillem Clua, Esteve Soler, Pau Miró, Victoria Szpunberg, Mercè Sarrias, Josep Maria Miró o Jordi Casanovas, per bé que la llista podria ser molt més extensa.

Els jugadors de Pau Miró (Font ACN)
Els jugadors, de Pau Miró (font ACN)

Catalandrama, una base de dades en línia de textos dramàtics catalans d’autors vius traduïts a altres llengües, s’ha convertit en un instrument clau per a la difusió internacional de l’autoria teatral catalana, en posar a disposició de programadors i editors d’arreu del món una bona mostra del teatre que s’escriu a Catalunya. Aquesta iniciativa de la Sala Beckett, amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull, es va posar en marxa el 2009.

L’estructura teatral catalana ha tingut altres vies de canalització de la dramatúrgia del país com la Sala Tantarantana (Barcelona), el Teatre de Ponent (Granollers), el Festival Temporada Alta (Girona), el Teatre Lliure (Barcelona), la SalaFlyHard (Barcelona) o el Versus Teatre (Barcelona), i també productores privades com Focus, sense oblidar el programa del T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Noms importants del teatre contemporani català adreçat a públics majoritaris, com Carol López, Marc Rosich, Albert Espinosa, Pere Riera o Jordi Galceran, completen i diversifiquen els noms sorgits en l’àmbit de la Beckett.

Certament, però, és fonamental per entendre el bon moment del present el paper formatiu desenvolupat pel dramaturg José Sanchis Sinisterra, al voltant de la companyia teatral que ell mateix liderava, El Teatro Fronterizo, origen del que després seria la Sala Beckett. D’aquells tallers d’escriptura dramàtica del final de la dècada dels setanta i començament dels vuitanta, en sorgiria una primera lleva d’autors teatrals com Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Manel Dueso, Josep Pere Peyró o Carles Batlle, que de mica en mica van començar a establir complicitats amb un públic nou, sensible a les estètiques posteriors al fracàs de les grans utopies del segle XX. Es tracta de creadors molt diferents entre ells però que tenien en comú, a banda del mestratge de Sanchis, referents internacionals com Pinter, Koltès o Pina Bausch.

Burundanga de Jordi Galceran (Font ACN)
Burundanga, de Jordi Galceran (font ACN)

Van ser ells els qui van inciar una revolució del panorama teatral que tindria com a fi la normalització de l’autoria catalana en les cartelleres del propi país. Aquestes carències, avui superades, venien en bona mesura del fet que el teatre català de creació sorgit després del franquisme (1939-1975) es basés en el teatre de gest, expressament no textual, que tenia com a clar referent el Living Theatre i se centrava en la manifestació al carrer o en espais oberts. Aquest corrent escènic es va instal·lar amb tanta força a Catalunya que algunes de les companyies sorgides a mitjan anys setanta encara són avui referents internacionals, com Els Joglars, Els Comediants o La Fura dels Baus.

Els primers indicis de la represa de l’escriptura teatral s’havien produït gràcies a la tenacitat de Josep Maria Benet i Jornet, protagonista d’una llarguíssima travessa del desert per a la dramatúrgia catalana. Benet, que va estrenar les seves primeres peces al començament dels anys seixanta, és l’escriptor que farà de pont entre la tradició anterior a la Guerra Civil —Àngel Guimerà, Josep Maria de Sagarra, Ignasi Iglésias, Juli Vallmitjana i Josep Pous i Pagès— i les fornades sorgides de les iniciatives dels anys vuitanta, a les quals hem fet referència.

Josep Maria Benet i Jornet (Font ACN)
Josep Maria Benet i Jornet (font ACN)

L'escriptura teatral catalana viu el millor moment de la seva història: mai tants autors no havien estat presents de manera regular a les cartelleres del país.

Contra la democràcia d'Esteve Soler (Font ACN)
Contra la democràcia, d'Esteve Soler (font ACN)

Catalandrama, una base de dades en línia de textos dramàtics catalans d'autors vius traduïts a altres llengües, s'ha convertit en un instrument clau per a la difusió internacional de l'autoria teatral catalana

Boys don't cry de Victòria Spunzberg (Font ACN)
Boys don't cry, de Victòria Spunzberg (font ACN)
Pàtria de Jordi Casanovas (Font ACN)
Pàtria, de Jordi Casanovas (font ACN)

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Dansa

Diversitat, personalitat, inquietud, humanitat: aquestes són algunes de les característiques que defineixen la dansa contemporània catalana, si bé la primera, la diversitat, és la més evident, i es fa extensiva no tan sols a la riquesa de propostes diferents, sinó a la vigència simultània de llenguatges diversos, amb el denominador comú de la preocupació pel present i la voluntat de comunicar.

Trobem espectacles d’estructures teatrals amb dramatúrgies molt clares, juntament amb d’altres que, des de l’abstracció i partint del pur moviment, s’utilitza la fisicalitat com a mitjà d’expressió bàsic. En alguns espectacles reconeixem vestigis de la modern dance i de la dansa postmoderna nord-americana; en d’altres, hi descobrim influències de les tècniques de release, de la dansa-teatre alemanya de Pina Bausch o del butoh japonès; i en uns altres, ens aproximem a la nova dansa belga o als treballs que beuen del physical theatre anglès o de la nova cultura audiovisual.

Marta Carrasco. (Font ACN)
Marta Carrasco (font: ACN)

Tot això ho podem aplicar perfectament a la darrera lleva de creadors, nascuts als anys vuitanta i formats alguns d’ells en escoles internacionals, com Pere Faura, Roser López, La Veronal, Les filles Föllen o Lali Ayguadé, Guy Nader,Verònica Cendoya, entre d’altres, personalitats que perseveren en la diversitat i a més incorporen a la seva mirada una desinhibició formal que esquerda la severitat d’altres temps i obre noves vies de comunicació amb el públic.

Aquesta és la part més nova del present de la dansa catalana. Però en aquest present es respira la plenitud de tot un seguit de creadors que es van consolidar entre la segona meitat dels anys noranta i els primers anys del nou segle, com Mal Pelo, dels coreògrafs Maria Muñoz i Pep Ramis, candorosos i complexos alhora; Sol Picó, sempre sorprenent i contundent; o Marta Carrasco, amb un imaginatiu teatre visual. Podríem continuar amb el fundadors de la desapareguda Raravis, Andrés Corchero i Rosa Muñoz, autors d’una mirada pròpia sobre el butoh japonès; amb Nats Nus Dansa, formada per Toni Mira i Claudia Moreso, creadors d’espectacles que interactuen amb la imatge; o amb el Ballet David Campos, companyia que combina les tendències contemporànies amb el rigor del ballet clàssic.

Sol Picó
Sol Picó

En una línia d’un realisme natural més proper a la performance i amb altes dosi transgressores, trobem la Societad Doctor Alonso, dirigida per Tomás Aragay i Sofia Asencio, amics de la paradoxa; la iconoclasta personalitat de Sònia Gómez, que integra el moviment en propostes artístiques globals, i el col·lectiu Las Santas, que comparteixen experiències creatives en un espai d’exhibició i producció propi.

No podem oblidar altres gèneres com el flamenc d’autor o de fusió, protagonitzat per companyies com Increpación Danza, Color Dansa o Sonia Sánchez; el claqué, amb la Camut Band, Clac&Roll o Tap Olé; o el hip hop, amb la jove companyia Brodas Bros.

I si Catalunya es defineix com a territori d’acollida, també ho és per la dansa: coreògrafs com Thomas Noone, Bebeto Cidra, Jordi Cortés, Roberto Oliván o Peter Mika, associat amb la catalana Olga Cobos, s’han insal·lat al nostre país.

La Veronal (Font ACN)
La Veronal (font: ACN)

Al voltant d’aquests noms, cal esmentar importants plataformes, sovint dirigides per aquests mateixos artistes, que han tingut un paper crucial en el desenvolupament de la dansa. Ens referim a centres de creació, de formació i exhibició com La Caldera, La Poderosa, La Porta, el SAT o el recentment creat Graner, que depèn del Mercat de les Flors - Centre de les Arts del Moviment, i de festivals com Dies de Dansa, on els espais urbans són el protagonistes junt amb els ballarins.

Aquesta florida tan diversa es deu a la debilitat estructural de l’ensenyament de la dansa contemporània i també dels circuits d’exhibició a mitjan anys vuitanta del segle passat. Tot plegat va afavorir l’actitud autodidacta, l’individualisme en l’autoria i la cerca de models forans, amb la necessitat imperiosa de viatjar i conèixer experiències més enllà de les nostres fronteres. La dansa catalana va convertir les necessitats en virtuts, però els artistes que es van formar als vuitanta per esclatar als noranta van tenir un camí molt més planer que els pioners que es van enfrontar amb les dures condicions de l’època de la Transició. Aquests pioners són creadors com Cesc Gelabert, que formaria la companyia Gelabert-Azzopardi amb Lydia Azzopardi, amb la seva carismàtica síntesi entre la tradició i la modernitat; Àngels Margarit-Companyia Mudances, amb la inconfusible sensualitat mediterrània que li imprimeix la seva creadora Àngels Margarit; Maria Rovira, cercadora d’emocions directes, que crearia Trànsit; i les desaparegudes companyies Metros i Lanònima Imperial, liderades pels coreògrafs Ramon Oller i Juan Carlos Garcia, respectivament.

Pere Faura
Pere Faura

Tornant a la síntesi entre la tradició i la modernitat abans esmentada, des del començament del segle XX es produeix a Catalunya una síntesi fèrtil entre cultura popular i art d’avantguarda, com exemplifiquen les figures de Vicente Escudero i Carmen Amaya, que situen el flamenc en els circuits internacionals, gràcies, en part, a l’impuls de crítics d’art directament relacionats amb l’avantguarda catalana, com Sebastià Gasch. Aquest flamenc estilitzat, refinat i elaborat era, malgrat tot, una proposta molt més directa i emocional que les eclèctiques, cosmopolites i sofisticades ballarines Tòrtola Valencia o Àurea de Sarrà, que també van gaudir d’una notable presència internacional en el període d’entreguerres. Des dels seus orígens, doncs, la dansa contemporània catalana s’ha manifestat de forma plural, en contacte amb la tradició popular, però amatent a tot allò que s’esdevé en les darreres tendències.

No hem d’oblidar que la dansa és pura interdisciplinaritat: des dels estudis i tallers, músics, escenògrafs, videoartistes i dissenyadors han treballat braç a braç amb els professionals del moviment estimulant la creació d’una forma decisiva. Aquesta tradició ve de lluny i comprèn artistes de la talla de Picasso, Dalí, Tàpies o Guinovart.

Àngels Margarit. (Foto: Ros Ribas)
Àngels Margarit (foto: Ros Ribas)

Trobem espectacles d'estructures teatrals amb dramatúrgies molt clares, juntament amb d'altres que, des de l'abstracció i partint del pur moviment, s'utilitza la fisicalitat com a mitjà d'expressió bàsic.

Brodas. (Font ACN)
Brodas Bros (font: ACN)
Cesc Gelabert. (Font ACN)
Cesc Gelabert (font: ACN)
Agora Catalogne
Agora Catalogne

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Pol circense sud

El poeta i dramaturg català Joan Brossa (1919-1998) va escriure en més d'una ocasió que la fruita més saborosa del teatre no penja de la paraula. Apel·lant a les experiències de Vsèvolod Meyerhold, Brossa considerava imprescindible que el teatre prestés atenció a arts escèniques com el circ, l'il·lusionisme, els titelles o els pallassos. Basculant sempre entre el que és popular i el que és avantguardista, Brossa va ser pràcticament l'únic intel·lectual que va donar suport públicament i incondicional a la gestació i naixement d'estructures clau com el Circ Cric (1978), la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega (1981) i el Festival Internacional de Pallassos de Cornellà Memorial Charlie Rivel (1984), tres realitats avui plenament consolidades. Joan Brossa ens recorda que la saba, l'energia vital de les arts escèniques, neix espontàniament a l'àgora del carrer, com als mercats de l'edat mitjana i la Commedia dell'Arte.

Leandre
Leandre

La frenètica activitat del circ català i la singularitat estètica de les seves produccions han fet de Catalunya l'obligat referent del sud d'Europa. L'impacte internacional de La Central del Circ (mitjançant programes com Cir-que-o, Trans-Mission i altres) genera intercanvi i multiplicació d'idees. Per la seva banda, les companyies augmenten en qualitat i quantitat: com a mostra, les singulars propostes de Circ Pànic, Zahir Circo, Botproject, Estropicio o Escarlata Circus, i l’especial comicitat dels pallasos i pallases Leandre, Alba Sarraute, Adrian Schvarzstein o Pepa Plana (des del 2012, a l’espectacle Amaluna del Cirque du Soleil).

El 1976 s'estrena el primer espectacle de circ contemporani català (TripijocJocTrip, de la companyia La Tràgica). El circ contemporani de Catalunya és, doncs, anterior a l'australià Circus Oz (1978), a la consolidació definitiva del Nouveau Cirque francès i molt anterior a l'aparició del Cirque du Soleil (1984). El Circ Cric de Tortell Poltrona inaugura la seva carpa itinerant el 1981. El circ contemporani català es caracteritza per l'energia solar, l'espontaneïtat desenfrenada, la llibertat creativa i l’empàtica alegria tan pròpies de les riberes mediterrànies.

Enfila't - Plecs (Foto Sheila Del Val)
Plecs, d'Enfila't (foto: Sheila Del Val)

El circ català cobra un impuls definitiu el 2004 amb la fundació de l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC), que el 2008 crea i gestiona la fàbrica de creació La Central del Circ. En col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat, l’APCC i l’Institut Ramon Llull, ha elaborat el Pla Integral de Circ (2008-2012), que intenta millorar aspectes com formació d’artistes, producció, circuits d’exhibició, i també consolidar estructures i centres de creació com l’Escola de Circ Rogelio Rivel, l’Ateneu Popular Nou Barris, La Central del Circ, Roca Umbert, Cronopis, Tub d’Assaig, La Crica,Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC) o L’Estruch.

Escarlata Circus
Escarlata Circus

Catalunya organitza els festivals internacionals de circ Fira de Circ de La Bisbal, Trapezi, Curtcirckit, Festival de Pallassos de Cornellà Memorial Charlie Rivel, Pallassòdrom i Festival 1, 2, 3 del pallasso. Alguns festivals generalistes inclouen circ: FiraTàrrega, Grec, Festes de la Mercè, Temporada Alta i Festival de Teatre Còmic Ple de Riure, entre d’altres. Diversos equipaments de titularitat pública o concertada inclouen circ a la seva programació regular: Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure i Mercat de les Flors-Centre de les Arts del Moviment (Barcelona), Kursaal (Manresa), Teatre Principal (Olot), La Paeria (Lleida), Auditori (Granollers), etc.

En l’àmbit de la difusió, la revista especialitzada Zirkólika catalitza les activitats del sector circense i en reflecteix l’actualitat internacional.

Pepa Plana
Pepa Plana

La frenètica activitat del circ català i la singularitat estètica de les seves produccions han fet de Catalunya l'obligat referent del sud d'Europa.

Los Galindos
Los Galindos
Companyia de circ EIA
Companyia de circ EIA
Mumusic circus. Mostra Igualada, fira de teatre infantil i juvenil. (Font ACN)
Mumusic circus. Mostra Igualada, fira de teatre infantil i juvenil. (font: ACN)

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Creació escènica contemporània no convencional

Els nous llenguatges, la creació escènica més contemporània, les accions teatrals i parateatrals... són etiquetes que reuneixen i identifiquen el treball inclassificable d’un grup d’artistes enormement heterogeni i divers des del punt de vista de l’estètica, del concepte o del format de les seves propostes. Els denominadors comuns d’aquest grup són bàsicament l’interès per les noves formes de representació, la connexió amb l’actualitat social, la desmitificació de l’art, la recerca d’una nova relació amb el públic, l’ocupació d’espais no convencionals, la contaminació de totes les arts en el fet teatral i el protagonisme de les noves tecnologies. El teòric Hans-Thies Lehmann ha encunyat el terme teatre postdramàtic per a referir-se a l’escena de fi del segle XX que ell defineix com “un teatre en què el text deixa de ser hegemònic per agermanar-se amb la dansa, la pintura, la il·luminació, la música, l’arquitectura o el videoclip sense establir jerarquies”. El punt de partida és, sens dubte, la pèrdua d’hegemonia del text en el si de l’obra.

Loscorderos.sc
Loscorderos.sc

Aquesta nova creació teatral contemporània disposa a Catalunya de seus per a l’exhibició en temporada com l’Antic Teatre (Barcelona), Escorxadijous  (Lleida) i el Teatre Municipal d’Olot; festivals que es consoliden, com Escena Poblenou (Barcelona), TNT (Terrassa) i la Setmana Internacional del Festival Temporada Alta (Girona); i plataformes com el Festival NEO (Noves Escenes Obertes), rellançat el 2012 amb el suport de diferents teatres públics de Barcelona. Cal destacar també festivals ja desapareguts, com Radicals Lliure (del Teatre Lliure de Barcelona), Mapa (Pontós) i PNRM (Olot), que han acomplert un important paper per aquest sector.

En el Festival NEO del 2012, Àlex Serrano, l’ànima de la companyia Agrupación Señor Serrano, va presentar Katastrophe, on quatre actors disfressats d’ossets manipulen objectes i provoquen reaccions químiques que arrasen maquetes de cases habitades. Hi ha alguna diferència entre una catàstrofe natural, una catàstrofe natural provocada per l’home i una catàstrofe humana? A l’espectacle, que ha tingut una excel·lent projecció internacional, hi podem veure moviment, teatre físic, vídeo en escena, tecnologia interactiva i l’acció dels actants. És un bon exemple del que proposa la nova escena catalana d’avantguarda, una categoria difícil de definir perquè s’alimenta indiscriminadament de gèneres més perfilats com la dansa, el teatre d’objectes o també les noves dramatúrgies textuals.

Roger Bernat (Foto Marc Costa)
Marcel·lí Antúnez

És també el cas de loscorderos.sc i el seu espectacle El cel dels tristos (o la impossibilitat de ser millor persona), en què es diu un text que s’interpreta d’una manera autònoma gestualment a la lògica dels seus significats; loscorderos.sc és una companyia amb seu a Barcelona des del 2003, que també ha rebut una bona acollida a l’exterior. Podríem definir la seva proposta com a teatre físic, però de fet, no està massa lluny d’alguns dels projectes de Pere Faura, que són més propers a la dansa contemporània per la rellevància que hi té la música i el moviment.

La hibridació de gèneres en aquests creadors és justament un dels seus pocs trets en comú. Així, tant Antigua i Barbuda com Playground treballen des dels objectes; El circo de las penas dels membres de la primera d’aquestes formacions Jordà Ferrer i Óscar de Paz, és un muntatge en què les màquines interpreten un drama, amb l’ajuda del sonoritzador d’espais Pablo Rega i el dramaturg Josep Pere Peyró. Antigua i Barbuda, nascuda el 2002, té un peu a les arts plàstiques i un altre a les arts escèniques, i una fixació amb les màquines com a contenidors de poesia. Playground, la companyia de Xavier Bobés nascuda en 2003, acumula en pocs anys molts projectes d’un nou teatre d’objectes que ha madurat des del seu original El cap als núvols(2004) fins al recent Insomni (2011), passant per la sorprenent proposta A taula (2009).

Marcel.lí Antúnez
Roger Bernat (foto: Marc Costa)

Tots aquests artistes són exemples de les darreres fornades d’una avantguarda escènica que a Catalunya té figures consolidades com Marcel·lí Antúnez, amb els seus projectes relacionats amb la tecnologia i la robòtica; Sergi Fäustino, un performer que genera accions diverses sempre relacionades amb la seva trajectòria vital; o la Sociedad Doctor Alonso, de Tomàs Aragay i Sofia Asencio, que des del moviment i el gest han creat multitud de projectes que sovint fan recerca des de la paradoxa. A aquests noms cal sumar Roger Bernat, compromès a subratllar les contradiccions del compromís; Colectivo 96; Sònia Gómez; David Espinosa; Nico Baixas; Fundación Collado-Van Hoestenberghe; El Conde de Torrefiel; Guillem Mont de Palol; La Reial Companyia de Teatre de Catalunya; Indi Gest; Insectotròpics; Obskené... Són la rereguarda de l’avantguarda, i conformen el panorama ric i divers de la nova escena catalana.

El Conde de Torrefiel
El Conde de Torrefiel

La hibridació de gèneres en aquests creadors és justament un dels seus pocs trets en comú.

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Arts de carrer

Xirriquiteula
Xirriquiteula

L'art escènic de carrer té mil diferents facetes i es pot manifestar com a popular, iconoclasta o avantguardista, segons els casos. Però dirigit a tots els públics, sense distinció d'edat ni d’altra mena, és sempre un dinamitzador cultural i un element de cohesió social entre grups humans.

A mitjan anys setanta del segle passat, es produeix a Catalunya una gran eclosió d'artistes que, entroncant amb la tradició medieval i seguint el camí iniciat per Els Comediants, es llancen a carrers i places buscant nous espais per a les seves incipients formes de expressió. Són artistes de molt diverses disciplines (titelles, música, mim, il·lusionisme, cercaviles, acrobàcia, diverses disciplines de circ, animació o performance) que aprofundeixen en la improvisació i busquen una relació interactiva amb el públic. El carrer és per a ells no només escenari d'exhibició, sinó també espai d'investigació, banc de proves que sense saber-ho potenciarà la renovació escènica catalana. Companyies històriques avui desaparegudes com Picatrons, La Tràgica, Can Boter, Els Aquilinos, Marceline & Sylvestre o Planxet i Cia han donat pas a formacions com La Cubana, Artristras, La Fura dels Baus, Jordi Rocosa, Always Drinking Marching Band, Fadunito, Iguana, Kamchàtka o el pallasso-il·lusionista Gromic. Hi ha també companyies especialitzades en animació, cercaviles, pirotècnia i artilugis mecànics (Gog i Magog, l’Avalot i Sarruga, entre d’altres). Són tots ells artistes i companyies impregnats d'aquest caràcter solar, mediterrani i expansiu que tant atrau l'atenció i l'esperit de l'espectador europeu.

Sarruga
Sarruga

A Catalunya les arts de carrer experimenten un gran impuls amb la creació, el 1981, de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, dirigida en les seves primeres edicions per Comediants i que avui ha esdevingut el mercat internacional del sud d’Europa més gran en la seva especialitat. Actualment, sota la denominació FiraTàrrega, convoca uns 100.000 espectadors per edició, reuneix centenars de programadors internacionals i és, per a Europa i Sud-amèrica, un gran referent per les seves iniciatives d’R + D: coproduccions transnacionals, jornades de reflexió i màsters de formació, premis a la investigació i innovació en espais no convencionals, laboratoris i residències de creació, etc.

Guixot de 8
Guixot de 8

Fira de Teatre de Tàrrega (Font ACN)
Fira de Teatre de Tàrrega (font: ACN)

L'art escènic de carrer té mil diferents facetes i es pot manifestar com a popular, iconoclasta o avantguardista segons els casos.

Fadunito
Fadunito
Los Caneca
Los Caneca

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Il·lusionisme

Antonio Diaz Cascajosa
Antonio Diaz Cascajosa

La màgia o il·lusionisme és una modalitat d'espectacle molt arrelada a Catalunya ja des de la primera meitat del segle XIX. Les hemeroteques documenten que en l'últim terç d'aquest segle s’oferien funcions de màgia, no només en sales d'espectacle, sinó també als domicilis de les classes benestants. Alguns mags catalans vuitcentistes amb projecció internacional van ser Fruitós Canonge (1824–1890, conegut a Sud-amèrica com “El Merlín catalán”) i Joaquim Partagàs (1848-1931, autor de llibres d’il·lusionisme, fundador de la primera botiga especialitzada —El Rey de la magia, Barcelona,1878— i del primer teatre de l’Estat espanyol dedicat a l’il·lusionisme, El Salón Mágico, Barcelona, 1894-1900). A cavall dels segles XIX i XX, al seu teatre ambulant, el ventríloc Francesc Roca (mort el 1945) i els seus fills Ernest i Alfons hi exhibien autòmats, jocs d'il·lusionisme i un autèntic gabinet de curiositats científiques. En la màgia clàssica del segle XX destaquen Carles Bucheli Carlston (1903-1981), el mentalista Josep Mir Fassman (1909-1991), i Joan Forns Li-Chang (1916-1998), creador de revistes màgiques com El somni d'una nit a la Xina i El drac d'or.

Enric Magoo
Enric Magoo

La revolució estètica dels anys setanta aporta noves idees a l’il·lusionisme. En l'escena d'aquests anys trobem Víctor Martí i el seu grup Abracadabra, La Capsa Màgica, Fakir Kirman, Xavier Gironès Giro o l’humorista Màgic Andreu (popular pels seus programes de màgia a televisió a la primeria dels noranta). Amb alguna incursió en nous llenguatges màgics, Sergi Buka combina en el seu repertori números clàssics, realitat virtual, utilització de làser i ombres xineses. Per la seva banda, Mag Lari cultiva una màgia de caràcter espectacular i construeix un personatge irònic i autoparòdic, molt assequible al públic.

El poeta Joan Brossa, per a qui la tradició no va ser mai còmoda i distant herència, sinó dura conquesta, va tractar l'il·lusionisme com una més de les formes de la poesia. Brossa va destil·lar l'essència i els valors ancestrals de la màgia per crear una nova i personal gramàtica màgica, amb la qual va superar les fórmules de l'espectacle clàssic. Brossa va trobar en Jesús Julve Hausson el mag adequat per als seus projectes d'il·lusionisme contemporani, i entre 1983 i 1996 va escriure per a ell una sèrie d'espectacles profundament renovadors del gènere. Posteriorment, Hausson ha seguit aquesta línia amb directors com Jordi Coca i Hermann Bonnín.

Sergi Buka
Sergi Buka

Mag Lari
Mag Lari

La màgia o il•lusionisme és una modalitat d'espectacle molt arrelada a Catalunya ja des de la primera meitat del segle XIX.

Hausson
Hausson

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Teatre per a tots els públics

Maduixa teatre (Font ACN)
Maduixa teatre (font: ACN)

Aquest epígraf abasta companyies de teatre de carrer, dansa, màgia, circ, música, pallassos i animació, entre altres. Algunes d'aquestes companyies s'inscriuen també en els diferents àmbits dedicats al públic adult, ja que molts dels seus espectacles permeten diversos nivells de lectura i són, per tant, susceptibles de ser gaudits i compresos per espectadors de qualsevol edat. Però hi ha, a més, un bon cens de companyies professionals catalanes dedicades en exclusiva a aquesta franja de públic, una franja especialment delicada, ja que les arts de l'espectacle contribueixen sensiblement a la formació cívica, estètica, i intel·lectual de l'espectador infantil, adolescent i juvenil.

Passat i present

El teatre infantil català va néixer molt vinculat a la rica tradició pedagògica catalana, amb autors històrics com Josep Maria Folch i Torres (Barcelona 1880-1950). Després de la Guerra Civil espanyola l'activitat reneix, entre altres iniciatives, amb La Joventut de la Faràndula de Sabadell (mitjan anys cinquanta), els Cicles de Teatre per a Nois i Noies de la revista infantil Cavall Fort (Teatre Romea, Barcelona 1967-1987, i encara actius a la ciutat de Lleida des del 1973), l’associació Rialles (1972, encara avui dedicada a la promoció d’espectacles familiars), Pedagogia de l’Espectacle (1985, pionera de l’educació de l’espectacle en centres educatius) i Fundació Xarxa d’espectacle infantil i juvenil de Catalunya (1995, estructura reticular que programa espectacles familiars a tot el país). Cal destacar que Cavall Fort, Rialles i DracMàgic han impulsat el doblatge al català de nombroses produccions de cinema infantil.

Entre el 1977 i el 1987 funciona la campanya “La Caixa a les escoles”, organitzada per la Fundació La Caixa. El 1977 neix a Barcelona la Coordinadora d’Espectacles Infantils als Barris per donar atenció cultural y social als barris més necessitats. Aquell mateix any es comença a organitzar la Tamborinada, que el 1984 canvia el seu nom pel de La Roda d'Espectacles Infantils i Juvenils als Barris, i que actualment agrupa 100 associacions de 37 poblacions de Catalunya.

Cascai teatre
Cascai teatre

Companyies

Als grups nascuts als anys seixanta i setanta, en general vinculats al teatre independent i molt implicats socialment, culturalment i lingüísticament amb el país (U de Cuc, Grup de la Institució Montserrat, Proscenium, l'Òliba, Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual o La Trepa- grup que des de 1989 regenta elJove Teatre Regina), se sumen avui companyies com La Baldufa, Clownx, La Tal, La Pera Llimonera, Teatre Mòbil o Xirriquiteula. HI ha companyies multidisciplinàries com Obskené. Son també multidisciplinàries algunes de les següents companyies: en teatre de titelles, Farrés Brothers i Teia Moner; en animació, Artristras i Pep Callau; en màgia, Mag Lari; i en música, Pep López i Sopars de Duro. Tortell Poltrona, Leandre, Toti Toronell i Dudu & Companyia mostren la diversitat estètica dels pallassos catalans. En l’àmbit de la dansa, a més de la històrica Roseland, destaquen NatsNens, Búbulus Menuts, Roberto G. Alonso, Àngels Margarit-Companyia Mudances i Thomas Noone.

Organització i difusió

Creada el 1990 per iniciativa de Rialles, la Mostra d’Igualada (Fira de Teatre Infantil i Juvenil) és la fira de les arts escèniques més important en la seva especialitat. A més de ser un excel·lent espai d'exhibició i difusió d'espectacles, és també fira i punt de trobada i intercanvi entre companyies i programadors internacionals.

L'any 2000, actors, ballarins, músics, mags i titellaires creen l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP) per tal de dignificar les produccions artístiques d'aquest complex sector i millorar les seves pròpies condicions laborals i de producció. El 2010, la TTP concreta seus objectius en el Pla integral d'arts escèniques i musicals per a tots els públics 2011-2018.


Nats Nus
Nats Nus

El teatre infantil català va néixer molt vinculat a la rica tradició pedagògica catalana, amb autors històrics com Josep Maria Folch i Torres.

Thomas Noone Dance
Thomas Noone Dance
La Baldufa (Font ACN)
La Baldufa (font: ACN)

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arts escèniques

Titelles i marionetes

Nico Baixas
Nico Baixas

L'art universal dels objectes animats es perd en la nit dels temps i pertany al territori del mite. Des de les primeres civilitzacions, de l'Índia a Egipte i de Grècia i Roma, passant per les cultures ameríndies, titelles i ninots animats estan presents en els ritus religiosos. Aquest art ha experimentat en les últimes dècades un fort procés de diversificació multidisciplinari: ho testifiquen els treballs de creadors com Robert Wilson, Marcel·lí Antúnez o les companyies Sarruga i Royal de Luxe.

A Catalunya es documenten els titelles almenys des de l'edat mitjana. En el seu Llibre de Contemplació en Déu, el filòsof i teòleg Ramon Llull (1232-1316) ens parla ja d'uns bavastells policromats i d'aparença humana usats pels joglars moros. Hi ha una tradició autòctona catalana de titella de guant (el putxinel·li) la construcció i manipulació del qual difereix de les del guinyol lionès. Avui conserven aquesta tradició dues dinasties titellaires (les famílies Anglès i Vergés). Els titelles van experimentar un gran auge a la Barcelona modernista del pas del XIX al XX i van participar del corrent teatral simbolista europeu, amb espectacles a la cerveseria modernista Els Quatre Gats, freqüentada per Granados, Albéniz, Opisso, Nonell i Picasso.

Farrés Brothers Cia.
Farrés Brothers Cia.

Els anys setanta presencien una revolució en l'art català del titella i la marioneta. Fundada el 1967, plàsticament la companyia Putxinel·lis La Claca(Joan Baixas i Teresa Calafell) parteix d'experiències de pintors com Paul Klee o alguns membres de la Bauhaus i, al llarg de la seva carrera, col·labora amb pintors com Miró, Viladecans, Saura o Amat. L'objectiu d'aquesta revolució és recuperar l'art dels titelles adaptant-lo a les necessitats de la societat contemporània i eliminant la restrictiva etiqueta d'espectacle infantil. Basat en la sèrie de Joan Miró Ubuaux Baléares, La Claca va estrenar el seu espectacle de màscares i titelles corporis Mori el Merma amb figurins i escenografia de Miró al Gran Teatre del Liceu (Barcelona, 1978) i el va portar de gira per Europa, els Estats Units i Austràlia.

Centre de Titelles de Lleida
Centre de Titelles de Lleida

Posteriorment neixen les companyies L’Estaquirot, Marduix, L’Estenedor, La Fanfarra, Binixiflat i Els Rocamora, entre d’altres. En la transmissió de l’art de construir y manipular marionetes és capital Harry Vernon Tozer, professor del Departament de Titelles i Marionetes de l’Institut del Teatre entre 1973 i 1990. El 1974, un díscol deixeble de Tozer, Pepe Otal, funda el Grupo Taller de Marionetas, on apareixen figures com Jordi Bertran, Teia Moner, Toni Zafra,Carles Cañellas Rocamora i Josep Ventura Sylvestre.

Un repàs a la trajectòria i els espectacles de les actuals companyies de titelles, ombres i teatre d’objectes (Ne me títere pas, Txo titelles, Farrés Brothers, Lacònica, Marcel·lí Antúnez o Nico Baixas) demostra els benèfics efectes a llarg termini d'aquella revolució dels anys setanta. Els titellaires i manipuladors catalans d'avui tenen una herència que els permet amalgamar lliurement tradició i modernitat amb una intensa creació personal.


Pea Green Boat
Pea Green Boat

Els titellaires i manipuladors catalans d'avui tenen una herència que els possibilita amalgamar lliurement tradició i modernitat amb una intensa creació personal.

Playground
Playground
Playground
Playground
Toni Rumbau. La Fanfarra
Toni Rumbau -La Fanfarra