Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arquitectura i disseny

Tradició i modernitat

Disseny del pla Cerdà
Disseny del pla Cerdà

Com passa en totes les disciplines artístiques, també en el camp de l’arquitectura i el disseny, les fronteres i els límits entre matèries s’han tornat difusos. Catalunya ha tingut una tradició arquitectònica incontestable, tot i que irregular, amb moments de gran esplendor alternats amb èpoques de franc continuisme. I el disseny, sobretot l’industrial, té també una llarga i arrelada tradició, filla de la potència de la burgesia industrial que, ja al s. XIX, es va consolidar al país.

Avui, un cop superat l’impacte dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 —que, a Catalunya, i particularment a la seva capital, va marcar un punt d’inflexió pel que fa a l’arquitectura, però també en l’urbanisme i en la concepció d’espais, objectes i elements estètics—, el fet arquitectònic s’apropa a la recerca de noves solucions, més funcionals i a petita escala en la majoria de casos, però encara amb l’empremta de les grans obres d’autor que han ajudat, amb la seva presència, a reformular l’estètica catalana i fer-la evolucionar.

Alguns dels noms més rellevants de l’arquitectura catalana actual són Esteve Bonell, Carlos Ferrater, Josep Llinàs, José Antonio Martínez Lapeña, Albert Viaplana, Carme Pinós, Elías Torres i els desapareguts Ignasi de Solà-Morales i Enric Miralles, entre molts d’altres.

Walden 7, de Ricard Bofill
Edifici Walden 7, de Ricardo Bofill

Entre el 1979 i el 2007, l’arquitectura catalana es va regir per l’anomenat “model Barcelona”, una dinàmica fomentada per les idees de l’arquitecte Oriol Bohigas (delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona de 1980 al 1984 i, més tard, assessor directe de l’alcalde en temes urbanístics i regidor de Cultura del 1991 al 1994), que va plantejar la necessitat de reinventar la ciutat de Barcelona durant els primers anys de la democràcia i, més tard, pel replantejament general que suposà la cita olímpica del 1992 i les necessitats que se’n varen derivar. Reconeguts noms foranis com Norman Foster, Santiago Calatrava, Arata Isozaki o Frank Gehry, van conviure amb una plèiade d’autors locals com Ricardo Bofill, Carles Buixadé, Elías Torres, José Antonio Martínez o Oscar Tusquets.

L’ideari del model arrencava de l’anomenada Escola de Barcelona, adscrita a un llenguatge constructiu racionalista, que posava especial èmfasi en la funcionalitat i el disseny. En són un bon exemple els tàndems formats per Federico Correa i Alfonso Milá i per Enric Tous i Josep Maria Fargas.

Abans, però, s’havia produït en el panorama arquitectònic català de la postguerra un primer gran canvi amb l’aparició del Grup R, que sintetitzava la tradició mediterrània catalana amb els corrents internacionals d'avantguarda i que, a més, posava especial interès a desenvolupar línies paral·leles a l’arquitectura, com el disseny industrial. Entre els seus membres destaquen José Antonio Coderch, amb una obra de caràcter mediterrani influïda per l'arquitectura popular, Antoni de Moragas i el ja esmentat Oriol Bohigas.

Showroom de Nani Marquina, Barcelona
Showroom de Nani Marquina, Barcelona

Abans de la Guerra Civil, entre el 1930 i el 1939, i fruit d’un esperit ple de contemporaneïtat i de fugida del programari que propugnava el Noucentisme, va aparèixer el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per a la Realització de l’Arquitectura Contemporània). Inspirats per l’impacte de les creacions de Mies van der Rohe per a l’Exposició Universal del 1929, i influenciats pel magisteri de Le Corbusier, tant arquitectes com dissenyadors s’apleguen al voltant de les bases del racionalisme constructiu i s’ofereixen a les institucions catalanes com a braç tècnic d’un projecte global de reformisme social. D’aquí surten figures que, amb el temps, esdevindrien majors, com Josep Lluís Sert o Josep Torres Clavé.

L’Exposició Universal del 1929 va significar també un revulsiu per a la ciutat de Barcelona i per a tots els arquitectes catalans. El Noucentisme arquitectònic, que s’havia intentat desfer de l’herència modernista, imposava criteris d’ordre, senzillesa i cosmopolitisme. D’aquest període, destaquen noms com Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Josep Maria Jujol, Josep Goday o Josep Francesc Ràfols. Però, sens dubte, l’arquitecte més influent del moment va ser Josep Puig i Cadafalch que, amb una ingent obra modernista, va virar la seva estètica a postulats noucentistes i va ser un dels majors responsables, amb Pere Domènech i Roura, del projecte general per a la urbanització de l’entorn de la muntanya de Montjuïc per a l’Exposició.

Tanmateix, la major conjunció de talents i noms propis a l’arquitectura catalana es va donar durant el Modernisme, entre el 1889 i el 1916. Amb una ferma voluntat d’allunyar-se de l’aburgesat món de la Restauració i apostar per la recerca experimental amb nous materials, pel rescat de formes del passat o la importació de les d’altres cultures i, en general, per la vinculació del fet arquitectònic amb els bells oficis i, en general, amb el disseny d’interiors, de mobiliari i d’objectes, el Modernisme ja és ben visible en moltes de les obres de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. Josep Vilaseca, Josep Amargós i Samaranch, Gaietà Buïgas, Enric Sagnier i Pere Falqués són noms destacats d’aquest període. Però Antoni Gaudí, amb les seves creacions preciosistes i plenes de geni portentós, com el Park Güell, la Pedrera o la Sagrada Família, i Lluís Domènech i Montaner, amb el seu estil perfecte i harmoniós (Hospital de Sant Pau, Palau de la Música Catalana) en són els majors representants.

Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona
Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona

Ja durant la segona mitat de s. XIX, la forta embranzida de la industrialització a Catalunya i, en conseqüència, el fort creixement demogràfic que va experimentar el país, havien posat sobre la taula la necessitat d’un canvi de model urbà. A aquesta època correspon el treball d’Ildefons Cerdà, enginyer que va planificar i posar en marxa un dels models més avançats de gran ciutat, a partir d’una xarxa ortogonal, i que proposava una urbs igualitària, sense barris segregats. D’aquesta època són també noms importants Antoni Rovira i Trias, Elies Rogent i Amat o August Font.

Pel que fa al neoclassicisme, les grans fites de l’estil a Catalunya van ser la construcció de la Ciutadella, encara amb influències barroques, i també la planificació urbanística del barri de la Barceloneta, que neix en aquell moment. Cal esmentar, a més, i pel que fa a arquitectura religiosa, la Seu Nova de Lleida, el temple de la Mercè a Barcelona i la catedral de Vic. La influència de l’arquitectura d’Andrea Palladio es va fer sentir en els grans palaus de les ciutats (com el de la Virreina o el Moja a la Rambla barcelonina) i en nombroses segones residències al camp.

El barroc, lligat al nou catolicisme sorgit de la Contrareforma, s’exemplifica a Catalunya a través d’una ingent producció d’arquitectura religiosa. Algunes mostres rellevants són l’església de Betlem (edificada per Josep Juli), a Barcelona, amb una fabulosa façana, com també la del monestir Poblet, la de la catedral de Tortosa i la de la catedral de Girona.

Per contra, durant el Renaixement, les mostres arquitectòniques significatives són més aviat escasses. A Catalunya es va mantenir durant molt de temps l’estil gòtic i les noves formes solament es podien veure en els detalls: portes, finestres i elements ornamentals. No obstant això, sota la tutela de l’arquebisbe i humanista Antoni Agustí, es desenvolupà l’anomenada escola del Camp de Tarragona. Jaume Amigó i Pere Blai en van ser els principals representants. A Blai li correspon, a més, ser l’artífex de la construcció de la façana principal del palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, obra magna del Renaixement català.

Si el Modernisme ha estat important, l’altre estil estrella de l’arquitectura catalana ha estat el gòtic. Lligat al creixement de les ciutats i al dinamisme de la nova classe burgesa, ben aviat adquirí característiques pròpies: gran funcionalitat, austeritat decorativa, manteniment de claustres i campanars (de gran tradició al país), etc. Al s. XIII es van aixecar monestirs com el de Poblet o Santes Creus i catedrals com la de Tarragona o Lleida. Però és durant els segles XIV i XV quan viu la seva màxima esplendor, tant en l’edificació religiosa (catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, catedral de Girona, monestir de Pedralbes…) com en l’edificació civil (saló del Tinell, palau reial de Barcelona, palau de la Generalitat, drassanes de Barcelona o les llotges de Tortosa i Perpinyà, entre d’altres).

També l’arquitectura romànica va ser la manifestació més important d’aquest estil artístic a Catalunya, i va assolir cotes significatives amb idiosincràsia local: Sant Pere de Rodes, Sant Vicenç de Cardona o la capçalera de Santa Maria de Ripoll en són bons exemples del s. XI. Durant el s. XII, es construeixen nombrosos monestirs, com els de Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Besalú, però també la catedral de la Seu d’Urgell i les emblemàtiques esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll.

Abans de l’any mil, les restes de les colonitzacions hel·lènica (Empúries) i romana, amb els seus processos d’urbanització sistemàtica del que serien les grans ciutats (Tàrraco, Barcino i Gerunda), són les manifestacions arquitectòniques més importants. I encara més enrere, trobem algunes construccions megalítiques que podríem considerar els primers vestigis arquitectònics a Catalunya.



"Sol Solet" dels Comediants, Edicions de l'Eixample
Sol Solet, dels Comediants, Edicions de l'Eixample

Catalunya ha tingut una tradició arquitectònica incontestable, amb moments de gran esplendor alternats amb èpoques de franc continuisme.

Botiga Càmper, disseny de Martí Guixé
Botiga Càmper, disseny de Martí Guixé

El disseny, sobretot l'industrial, té també una llarga i arrelada tradició, filla de la potència de la burgesia industrial.

Mosaïc de Gaudí, al Park Güell
Teulada de la casa Batlló, d'Antoni Gaudí
Josep Lluís Sert
Josep Lluís Sert
Casa per a tres germanes, de Jaume Blancafort i Patricia Reus, © David Frutos
Casa per a tres germanes, de Jaume Blancafort i Patricia Reus, © David Frutos

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arquitectura i disseny

L'arquitectura en els últims anys

Vista de satèl·lit de l'Estadi Olímpic de Barcelona)
Vista aèria de l'Anella Olímpica de Barcelona

L'arquitectura catalana dels darrers trenta anys és el reflex d’una aposta deliberada per la generació d’una nova mentalitat arquitectònica i urbanística, amb una clara voluntat d’estil i unes marcades característiques d'escola que l’han singularitzat en el panorama internacional. Tanmateix, durant els últims temps, l’hegemonia de l’anomenat “model Barcelona” ha decaigut i actualment altres veus, aplegades en diverses línies que conviuen pacíficament, han començat a fer sentir el seu parer.

El final del franquisme, caracteritzat pel brutalisme constructiu (grans edificis públics en ciment sense decoració, despreocupats del context i amb exagerades estructures en forma de bloc, com l’Hospital de Bellvitge o l’edifici de la Campana), va donar pas a un altre punt de vista sobre el fet arquitectònic. Cap al 1975, la inauguració del Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill i el seu polèmic edifici Walden 7 inauguraren el postmodernisme a Catalunya.

D’igual manera, l’Escola de Barcelona, encapçalada per Oriol Bohigas, va introduir un altre element de debat (que es va convertir en pauta per a tot el desenvolupament ulterior de l’arquitectura del país) en inserir la mirada i, per tant, la feina de gran part de la collita d’arquitectes catalans d’aquells anys en una tradició racionalista i d’avantguarda que aprofundia en la idiosincràsia de l’arquitectura tradicional.

Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya, de Ricardo Bofill

La cita olímpica del 1992 va suposar per a Catalunya, i en especial, per a Barcelona, una autèntica revolució urbanística i arquitectònica. Bohigas, inspirador de la gran remodelació de la ciutat, juntament amb un bon grapat de col·laboradors, va proposar una política de modernització, aplicada sota control públic, sense perdre de vista l’escala humana, tot reequilibrant el creixement territorial i garantint un bon nivell de dignitat urbana tant al centre com a la perifèria. Per això, la remodelació de Barcelona es va projectar des de quatre grans àrees: façana marítima, Montjuïc, Vall d’Hebron i Diagonal i rondes. Però si bé aquest era un pla estratègicament equilibrador i transversal, l’encàrrec olímpic també va fer aterrar a Barcelona les grans construccions “d’autor” amb algunes firmes de renom mundial, que van esquitxar la ciutat de peces que l’atorgaren una nova fesomia: les torres de la Vila Olímpica (de Bruce Graham i Frank Gehry), les torres de comunicació (de Santigo Calatrava i de Norman Foster) o el Palau Sant Jordi, d’Irata Isozaki. No obstant això, el gruix de les obres realitzades les van signar els arquitectes locals del moment. Així, per exemple, l’Anella Olímpica va ser obra de Federico Correa,  Alfonso Milá,  Carles Buixadé i Joan Margarit; l’edifici de l’Institut Nacional d’Educació física (INEFC), el Teatre Nacional i l’ampliació de l’aeroport del Prat van ser de Ricard Bofill; i la Vila Olímpica i el Port Olímpic els va planificar l’Estudi MBM (Mackay, Bohigas, Martorell).

A aquest enorme esforç, que va significar un canvi radical per a la ciutat, se n’hi va sumar encara un altre: amb el Fòrum Universal de les Cultures 2004, Barcelona es va obrir a una nova fase d’expansió urbanística en què destaquen la mateixa zona del Fòrum, amb la singular pèrgola solar fotovoltaica de José Antonio Martínez Lapeña i el centre de convencions de Josep Lluís Mateo. Es va aixecar un nou perfil de ciutat, amb les aportacions d’Oscar Tusquets (Hotel Princess), el francès Jean Nouvel (torre Agbar) i Enric Miralles (un dels arquitectes catalans que, desaparegut prematurament, ha esdevingut referència per a les joves generacions) i Benedetta Tagliabue (coberta gaudiniana del mercat de Santa Caterina).

Media TIC, Enric Ruiz-Geli © José Miguel Hernández
Media TIC, Enric Ruiz-Geli © José Miguel Hernández

És important posar també de manifest, en els últims 10 anys, la importància del projecte urbanístic del 22@ que, com a continuació de la remodelació del flanc de l’avinguda Diagonal de Barcelona, ha pretès transformar una part del Poblenou en un districte tecnològic, amb notables obres arquitectòniques, com el Media-TIC d’Enric Ruiz-Geli.

Actualment, el panorama català es nodreix de diverses fórmules que conviuen. D’una banda, hi ha els que, ja consolidats i amb renom, tenen una extensa obra i un estil molt personal, en la línia que ha donat esplendor a l’arquitectura catalana dels últims lustres. A part dels ja esmentats, noms com Jordi Badia, Esteve Bonell, Lluís Clotet, Carlos Ferrater, Josep Llinàs, Josep Lluís Mateo o l’estudi RCR (Aranda, Pigem i Vilalta) en són bons exemples. Però també hi ha molts altres estudis, sovint d’una generació més jove, que treballen en el dia a dia de l’arquitectura catalana contemporània, com Bopbaa, Bailo-Rull, Roldán-Berengué, Massip-Bosch, Capella, Ruisánchez, BCQ, Viaplana, Brullet/De Luna, Garcés, Sanabria, Soldevila, Bru, Freixes.

D’altra banda, hi ha un corrent de pensament amb propostes més pragmàtiques, més austeres i més en consonància amb valors com la interacció amb la natura o l’estalvi energètic i de recursos, amb figures com Toni Gironès o l’estudi López-Rivera, que ha ha influït en molts joves arquitectes dedicats a l’habitatge social o a l’edificació per a particulars o petites infraestructures.

Finalment, Vicente Guallart, exdirector de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), i actualment arquitecte en cap de Barcelona, junt amb d’altres arquitectes com Willy Müller o Enric Ruiz-Geli, són capdavanters d’un altre plantejament de ciutat, en què la redefinició de l’urbanisme, l’ecologia i l’aplicació de les tecnologies de la informació destaquen per damunt de la construcció en si. Des del desenvolupament de projectes com Mediapolis, als anys noranta, o la posada en marxa de l’ambiciós IAAC, el seu programari experimental i innovador ha marcat els seus projectes, que ara s’intenta dur a la pràctica.


Antoni Gaudí
Antoni Gaudí

L'arquitectura catalana dels darrers trenta anys és el reflex d'una aposta deliberada per la generació d'una nova mentalitat arquitectònica i urbanística, amb una clara voluntat d'estil i unes marcades característiques d'escola que l'han singularitzat en el panorama internacional.

Torre de Comunicacions de Collserola, Norman Foster
Torre de comunicacions de Montjuïc, de Santiago Calatrava
Església de Sant Climent de Taüll
Església de Sant Climent de Taüll
"DC Papers" dedicat a Enric Miralles, editat pel Departament de Composició Arquitectònica de la UPC
Número monogràfic de DC Papers dedicat a Enric Miralles, editat pel Departament de Composició Arquitectònica de la UPC

Qui som

Actualitat

Cultura catalana

Qui és qui

Aprendre català

Destacats

Subvencions
Arquitectura i disseny

El disseny català

Disseny HUB de Barcelona
Disseny HUB de Barcelona

Durant els últims quaranta anys, el disseny català ha assolit unes cotes d’excel·lència i de reconeixement enormes i ha influït de manera palesa en les arts visuals (i les arts en general) fins a tal punt que les propostes frontereres entre disciplines són, avui en dia, la forma de fer més estesa entre els joves (i no tan joves) dissenyadors. Per això, tot i que hi ha noms especialment marcats per la seva activitat industrial o gràfica, també és veritat que l’experimentació i la multidisciplinarietat són un valor a l’alça.

Les últimes dècades han estat cabdals per entendre l’espectacular creixement i consolidació del disseny a Catalunya. Amb una ferma tradició de promoció de les arts aplicades, potenciada des de la primera industrialització del país, d’ençà de l’arribada de la democràcia, el disseny català s’ha imposat internacionalment amb trets d’identitat força definits en tots els seus vessants. I, tot i que també se li retreu manca d’indústria que el sostingui, ha estat un sector que s’ha exportat i valorat arreu del món, amb dues característiques bàsiques: la capacitat d’innovació i un molt remarcable nivell de producció final.

Ja des de les acaballes del s. XIX, les institucions catalanes van posar de manifest la seva preocupació per la renovació de l’objecte i les arts aplicades. D’aquí la creació del Centre Industrial de Catalunya (1894) i el FAD (Foment de les Arts Decoratives) l’any 1903. Més tard, en el marc del FAD, i sota la influència funcionalista del GATCPAC, apareix el 1960 l’ADI-FAD (Agrupació de Disseny Industrial), amb la participació d’Antoni de Moragas, André Ricard, Oriol Bohigas, Daniel Giralt-Miracle, Rafael Marquina i el teòric Alexandre Cirici, entre molts d’altres. A partir de l’any 1961, l’ADI FAD també va organitzar els premis Delta de disseny industrial. El 1964, l’ADG-FAD (Associació de Disseny Gràfic) va crear, al seu torn, els premis Laus de disseny gràfic.

Identificació dels equipaments municipals de Barcelona, Claret Serrahima
Identificació dels equipaments municipals de Barcelona, Claret Serrahima

Juntament amb això, ha estat importantíssima la tasca de creació de coneixement i de massa crítica al voltant de la matèria del disseny, duta a terme pels diferents centres d’ensenyament i recerca, com les escoles Massana (1929), Elisava (1961), Eina (1966), Esdi (1989), amb la creació recent dels estudis de Grau Superior en Disseny de la UPC, per destacar-ne alguns exemples.

Per tot plegat, durant la dècada dels setanta emergeix una generació de dissenyadors pioners (no els primers, però sí els que marcaran l’escola de la modernitat), entre els quals destaquen Lluís Clotet, Claret Serrahima, Josep Lluscà, Ramón Benedito i Oscar Tusquets. Molts d’ells encara en actiu, han marcat tendència i són responsables de la formació estètica de les noves generacions.

Tanmateix, als vuitanta, els dissenyadors ja s’han cansat de la sobrietat imposada pel racionalisme funcionalista, i la postmodernitat comença a donar ales al punt de vista més creatiu i lúdic del disseny industrial. Carles Riart i sobretot Javier Mariscal exemplifiquen aquest canvi. Però també cal remarcar que, durant la dècada olímpica, l’àmbit del disseny gràfic es torna consistent i es profesionalitza, amb noms com Peret, Saura-Torrente (Edicions de l’Eixample), Yves Zimmermmann, Josep Maria Trias (TriasQuodDesign) i Enric Satué, entre molts d'altres.

L’adveniment dels Jocs Olímpics del 1992 i tot el que van comportar pel que fa a modernització i reinvenció de productes, espais i serveis, van situar el disseny català a l’avantguarda internacional. Cal esmentar aquí altres forces i esforços que també van col·laborar durant aquells anys en el sorgiment de la marca “Barcelona” com a centre inequívoc de producció de disseny: la creació el 1991 de la Primavera del Disseny, la projecció internacional dels premis Delta mitjançant exposicions, la posada en funcionament del BCD (Barcelona Centre de Disseny), la tasca de diverses revistes especialitzades i les agrupacions d'empreses (com ara els fabricants de mobles d’interior) per participar en fires i esdeveniments internacionals conjuntament. Cal mencionar, a més, la feina de divulgació i de constant estímul del disseny autòcton de teòrics com Juli Capella o Quim Larrea.

Amb el canvi de segle, però, el disseny català torna a revaloritzar el funcionalisme i el minimalisme. L’estudi Lievore-Altherr-Molina, Francesc Rifé, Nani Marquina, Patricia Urquiola,  Martí Guixé o Antoni Arola són alguns dels dissenyadors que donen forma al panorama que començarà a integrar les noves tecnologies en la manera de projectar i de produir. En pocs anys, s’incorporen a aquest col·lectiu noms com Martín Azúa, Ramon Úbeda, Mario Ruiz, La Granja (que, fills del minimalisme, comencen a replegar-se en una estètica més intimista) o Curro Claret, Emiliana (Ana Mir+Emili Padrós), Guillem Ferran o Ernest Perera (amb una perspectiva més experimental i multidisciplinari).

Tanmateix, en els últims anys, i pel que fa al grafisme, amb la irrupció de les noves tecnologies aplicades al disseny web i multimèdia, ja no són tan sols noms aïllats els que sobresurten, com Mario Eskenazi  o Alex Trochut, sinó col·lectius i estudis que es dediquen a pensar en la problemàtica global d’un producte o de serveis, com Vasava, Bendita Gloria, els germans Brosmind, Run, Eumogràfic o l’estudi Mucho, entre d’altres.

FAD de Barcelona
Seu del FAD a Barcelona

"Barcelona", © Javier Mariscal, VEGAP
Barcelona, © Javier Mariscal, VEGAP

Amb una ferma tradició de promoció de les arts aplicades, potenciada des de la primera industrialització del país, el disseny català s'ha imposat internacionalment amb trets d'identitat força definits.

Logotip de Brosmind © Brosmind
Logotip de Brosmind © Brosmind
Enric Satué, © Claudi Satué
Enric Satué, © Claudi Satué
Cartell dels Premis FAD 2012
Cartell dels Premis FAD 2012