La història del Dau al Set és una història tan inversemblant i màgica com ho és el seu propi nom: "Dau al set", un dau de sis cares que cau al número set, una probabilitat tan insòlita com que sis joves de poc més de vint anys es conjuressin a Barcelona per crear un moviment artístic i filosòfic que va ser una finestra a la llibertat en ple franquisme, quan no havien passat ni deu anys del final de la cruenta guerra civil espanyola.

A finals de la dècada dels quaranta, Europa començava a reconstruir-se després de la segona guerra mundial. Molts països emprenien el camí per consolidar les seves incipients democràcies, i el món es polaritzava entre el sistema capitalista i comunista. Pollock esquitxava teles que titulava només amb números, Giacometti creava les seves figures estilitzades, els elefants de Dalí i els seus malabarismes formalistes s’obrien pas entre el surrealisme en decadència, i la Biennal de Venècia introduïa l’expressionisme abstracte nord-americà a Europa. Mentrestant, Barcelona era una ciutat sotmesa a la dictadura franquista, i els artistes avantguardistes s’exiliaven o deixaven produir obres en una societat conservadora i atemorida.

Dau al Set va néixer en aquesta Barcelona grisa el setembre de 1948. Formaven aquest moviment els artistes Antoni Tàpies, (1923-2012), Modest Cuixart (1925-2007), Joan Ponç (1927-1984), Joan Josep Tharrats (1918-2001), el poeta Joan Brossa (1919-1998) i el filòsof Arnau Puig (1926-2020), l’últim membre supervivent de Dau al Set, història viva i personatge intens i entranyable que ens va deixar el març del 2020, en plena crisi del coronavirus. Més tard s’hi va afegir també com a col·laborador Eduardo Cirlot (1916-1973).

El sis joves de pensament i estètica molt diversos s’havien conegut dos anys abans al voltant d’una revista efímera però significativa que es deia Algol, que és el nom d’una estrella descoberta per astrònoms àrabs que li van posar el nom de “diable” perquè tan aviat apareixia com desapareixia.

Des dels primers números, el contingut de la publicació Dau al Set se situava molt més enllà de la realitat social en la que vivien els seus creadors: textos d’Arnau Puig on es reflexionava sobre l’esdevenir la humanitat, sonets de Brossa en forma de poesia visual, dibuixos a ploma de l’univers oníric de Joan Ponç i il·lustracions de l’encara formalista Tàpies.

Antoni Tàpies, Dau al Set

Dau al Set publicava articles científics i filosòfics que parlaven majoritàriament en català, tot i la prohibició de publicar en llengua catalana que es va mantenir durant la dictadura franquista. Les referències de Dau al Set van gravitar entre el surrealisme, dadaisme, la psicoanàlisi, Dalí, però sobretot Miró –que va tenir en la postguerra un posicionament més íntegre–, Magritte, Francis Picabia, Max Ernst, Paul Klee, Sartre i l’existencialisme. Dau al Set es fixava en les últimes tendències que arribaven de París, però també incorporava una mirada local atenta, publicant textos sobre Gaudí o el romànic català.

Totes les edicions de la revista compartien una visió del món burlesca i sardònica, de vegades críptica, configurant un refugi intel·lectual en un temps de foscor que fugia de constrenyiments i esquivava qualsevol prejudici moral.

Tot i que al principi els seus seguidors eren un grup reduït, Dau al Set va despertar un gran interès en els àmbits artístics. Alguns intel·lectuals d’una generació més madura com J. V. Foix van participar a la revista i van ajudar a aquells joves a accedir als corrents internacionals, i el grup va anar ampliant progressivament la seva influència.

La darrera edició de la revista Dau al Set va ser al 1953, però aquell grup de genialitat diversa es va començar a dispersar a finals del 1951, just després de la seva primera exposició col·lectiva a la Sala Caralt l’octubre de 1951.

Savis al capvespre, de Joan Ponç

Les afinitats que els van portar a ajuntar-se van ser al cap de poc temps el motiu de la seva dissolució. La transició del surrealisme cap a l’informalisme i l’expressionisme abstracte va fer sorgir desavinences i cadascú va agafar el seu propi camí. Tàpies va transitar cap a una llarga trajectòria envers a la matèria, experimentant amb els conglomerats i els assemblatges fins a posicionar-se com una de les figures claus de l’informalisme a nivell internacional; Cuixart basculà entre l’informalisme i el lirisme figuratiu, assolint també importants fites internacionals; Ponç va mudar-se el 1953 al Brasil, on va viure durant gairebé una dècada, però no va deixar en cap moment que les tendències de l’art internacional influenciessin el seu estil tremendament personal de personatges insòlits, homes rèptils, barrets de copa, arlequins nocturns i ulls que espien per tots els cantons; Brossa va seguir amb els seus jocs poètics i les seves associacions que gairebé setanta anys després segueixen sorprenent-nos per la seva modernitat; Tharrats, responsable principal del disseny gràfic de la revista, també va gravitar cap a l’informalisme, investigant les fronteres creatives dels materials.

Dau al Set va ser un moviment tan efímer com fructífer. Per Barcelona i Catalunya, Dau al Set va deixar una forta petjada i va ser un revulsiu que va inspirar generacions d’artistes coetànies i futures, obrint el camí de l’avantguarda quan la ciutat encara tenia molt vives les ferides de la guerra.

Malgrat la seva autoria i visió del món exclusivament masculina (tret que amb poquíssimes excepcions malauradament impera entre els creadors que van marcar el cànon de la creació artística fins ben entrats els anys 70), quan ja fa més de setanta anys després del primer número de la revista i quan ens acaba de deixar l’últim dels seus membres, la seva excel·lent qualitat artística ha sobreviscut al pas del temps i no deixa dubtes sobre la rellevància de Dau al Set en la història de l’art i del pensament.

Dau al Set no només és un moviment cabdal i rellevant en l’àmbit català, sinó també en història universal com un exemple de com l’art pot, en temps foscos i convulsos, convertir el món en un lloc una mica millor.

Arnau Puig, mort aquest 2020.