Institut Ramon LLull

“Després de dues setmanes parlant només en català, no el voldràs deixar mai més”

Llengua.  17/07/2014

L’Andreea Stefan parla cinc llengües, entre elles el català, se sap defensar en dues altres i té coneixements generals de tres idiomes més. I només té 26 anys. En fa sis, va ser alumna del Campus universitari de la llengua catalana que cada any organitza l’Institut Ramon Llull amb el Govern d'Andorra. Aquest estiu hi torna però ara com a monitora. Després de graduar-se en Periodisme, Filologia hispànica i Filologia catalana a la Universitat de Bucarest, canvia la seva Romania natal per Girona, on hi ha estudiat un màster per ser professora de català. El seu objectiu: treballar com a lectora d’aquesta llengua en alguna universitat.




Avui en dia, l’anglès i, cada vegada més, el xinès o l’alemany, són llengües que s’estudien arreu del món. Però per què algú decideix aprendre el català?

Aquesta deu ser la pregunta que més sovint sentim nosaltres, els estudiants de català. Crec que pocs alemanys, anglesos o americans farien aquesta pregunta, perquè tenen una perspectiva més orgullosa sobre la seva llengua. Potser podrien admirar el nivell d’algú, però mai demanarien la raó per la qual estudiem la seva llengua. Com a romanesa acostumava a fer el mateix: preguntar per què algú vol aprendre romanès, però després d’haver de contestar tantes vegades aquesta pregunta no ho tornaria a fer mai més. És com mostrar certa desconfiança a la pròpia llengua, i a més, per què s’hauria de justificar perquè s’aprèn una llengua, qualsevol llengua? Pel que fa a la meva decisió, va ser una qüestió visceral: vaig anar a la Facultat de Llengües per a tenir un paracaigudes en cas que no anés bé l’examen d’accés a la Facultat de Periodisme. No m’havia plantejat mai estudiar català, volia estudiar danès, però la Universitat de Bucarest no oferia aquesta possibilitat. Va ser una decisió del moment, però sembla que molt inspirada.

Quin és el secret per saber parlar bé tants idiomes?

No crec que hi hagi un secret. Cada llengua que parlo la vaig aprendre d’una manera diferent, i també en vaig oblidar completament una. Una la vaig aprendre de petita, perquè ho absorbia tot com una esponja, una amb força, una altra per a entendre la lletra del meu grup preferit, l’altra, el català, per amor a primera vista, amb la llengua, òbviament... Ara ja tinc una idea sobre com m’és més fàcil aprendre una llengua, i a vegades em costa fer-ho, perquè no trobo el mètode adequat per a mi en aquella llengua. Crec que el més important és tenir motivació, un mètode o un professor que t’inspiri, possibilitats de practicar la llengua i sobretot no prestar atenció a les coses que diuen els llibres sobre “adquisició de segones llengües”, per exemple el fet que hi hagi una edat crítica per a l’adquisició d’una llengua. Afirmacions com aquesta desmotiven i deprimeixen.

Com a professora i exalumna del Campus universitari, quina creu que és la millor manera d’aprendre la llengua catalana?

Crec que el meu trajecte com a estudiant de català pot ser més o menys un bon exemple. No seria del tot el millor model, perquè jo ja parlava tres llengües romàniques abans de començar els estudis de català, i a més tenia l’avantatge de tenir moltes classes de català o en català ja que estudiava filologia, però pot servir una mica com a guia. Seria important anar a totes les classes de pràctica de la llengua, tenir el coratge de parlar i fer errors i llavors tenir l’oportunitat d’anar al Campus, per exemple, i allà deixar de banda totes les altres llengües que parles i dedicar-te només al català. Després de dues setmanes parlant només en català, no el voldràs deixar mai més. A més a més a tot això, s’hi hauria d’afegir més contacte fora de l’aula: mirar sèries o pel·lícules en català, escoltar música en català o escriure't correus molt llargs amb els amics del Campus.

En quina mesura conèixer la cultura i història d’una comunitat és indispensable per saber parlar bé el seu idioma?

Si les relacionem només amb el procés d’aprenentatge, no crec que importin gaire, perquè vaig aprendre almenys un idioma sense conèixer gran cosa sobre la cultura o la història de la seva comunitat. Aquests aspectes són importants per a motivar l’estudiant, per a donar-li més recursos, per a donar-li el context de la llengua que estudia, i en cas de certes llengües, per a explicar la seva situació sociolingüística. Em puc imaginar l’ensenyament de l’anglès o del castellà sense classes de cultura o història, però em costaria més imaginar-me unes classes de romanès, català o serbi sense aquests aspectes. Crec que com més  “popular” o “important” és una llengua, més importància perden les classes de cultura o història, perquè la gent tindrà com a propòsit comunicar en aquella llengua ja que es tracta d’una llengua “internacional”, mentre que com més “petita” o “desconeguda” sigui, l’estudiant sentirà la necessitat de conèixer més dades sobre el seu context sociolingüístic.

Internacionalment, Barcelona és la ciutat amb més projecció de Catalunya. Què la va portar a estudiar a Girona?

Tot i ser la ciutat catalana més coneguda al món, a mi Barcelona no m’agrada. El meu primer cop a Barcelona no vaig sentir ni una paraula en català i vaig quedar molt decebuda. El meu objectiu va ser sempre aprendre la llengua, i com que Barcelona no m’oferia aquesta oportunitat, va quedar en aquell nivell inicial. Vaig escollir Girona perquè volia continuar els meus estudis de català i allà semblaven tenir la millor oferta, perquè a Girona el català es parla molt, i perquè és una ciutat meravellosa.

En alguna ocasió ha explicat que per sentir-se plenament integrada a Girona, va haver d’aprendre a utilitzar malament els pronoms febles.

Bé, encara no estic del tot integrada. Em costa molt utilitzar els relatius col·loquials o simplificar els pronoms febles. És l’efecte que té estudiar una llengua sense immersió contínua i una certa obsessió per a la parla correcta. També em sembla difícil fer servir expressions col·loquials, però amb el meu treball final del màster vaig intentar corregir aquest aspecte. Una vegada un company del màster es va mostrar ofès per la meva combinació correcta de pronoms febles. Quan li vaig comentar que li explicaria una cosa a un professor, li vaig dir: “Ja li ho diré”. I ell em va contestar: “Això no m’ho tornis a dir mai més”. Per a mi és molt natural dir “la mare de la qual” i la gent sempre em mira d’una manera molt estranya. En fi, alguns observen que no sóc del tot catalana, però en tinc prou amb aquells que es pensen que per l’accent sóc de Girona, o de vegades, pel fet de pronunciar les “v”, de Mallorca.

Entrevista a Andreea Stefan, professora i exalumna del Campus universitari de la llengua catalana

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"